Mentre el debat a la Lliga Endesa, al llindar de la disputa del segon partit, gira al voltant de si l'acció sobre Víctor Sada al límit del temps diumenge era punible amb falta o no, el focus de les polèmiques en altres lligues europees està fixat fora del parquet, de l'espai de joc. I el que és més perillós, s'atia la rivalitat de forma desacomplexada. Sense miraments. Sense límits.

De passatges, n'hi ha hagut de tot tipus en les darreres dues setmanes. El més recent es va viure a l'OAKA, en el segon acte de la final grega entre el Panathinaikòs i l'Olympiacòs. No és cap secret que salten espurnes cada cop que s'enfronten –sense anar gaire lluny, la final de copa es va jugar a porta tancada després que una bengala ja impactés en Hines a l'escalfament–, però ningú s'ha esmerçat (o ha volgut esmerçar-se) a tallar-ho de soca-rel. Es fan els ulls grossos i cada vegada serà més difícil posar-hi remei. La passió o gairebé bogeria a la recerca del triomf va portar el propietari del PAO, Dimitris Giannakopoulos, a entrar al vestuari dels àrbitres a la mitja part –escortat per alguns aficionats verds– i amenaçar-los dient-los “no sortireu d'aquí”. Per molt que ho posessin a l'acta, la pressió va tenir l'efecte desitjat i l'equip de Giannakopoulos té el títol a un pas (2-0). Li rellisca la sanció que li puguin posar –ja ho va demostrar en la sèrie contra el Barça Regal a l'Eurolliga– i, si ningú li para els peus, no afluixarà ni en el seu comportament ni en la seva exaltació de la violència.

Ja no em val aquell pretext que pregona que fets com aquest són habituals a Grècia. Ningú no pensa moure un dit per molt que, al país, ara mateix aquest sigui el problema 15 en l'ordre de les prioritats? El que ja em preocupa més és l'efecte expansiu que s'ha generat cap a altres països. Veure l'entrada de la plantilla i el cos tècnic del Montepaschi a la pista del Varese abans del setè partit de la semifinal de la Lega generava feredat. A l'autobús li va caure de tot, des de pedres fins a ampolles, i sense la intervenció policial l'accés al pavelló hauria estat impossible sense arriscar-se que algú prengués mal, veient l'ira dels tifosi.I la cosa no va acabar aquí. Ja en l'últim minut, i amb tot perdut, els seguidors locals van inundar la pista d'objectes, fet que va obligar a interrompre el joc alguns minuts. Els de Siena van marxar del Pala Whirlpool passada la una de la matinada i escortats per la policia. Tres quarts del mateix li va succeir al Galatasaray a Turquia, en el tercer partit de la semifinal a la pista del Pinar Karsiyaka. L'equip acabaria resolent la sèrie per la via ràpida (3-0), però hauria de superar un ambient hostil. Tant, que no tan sols li van apedregar l'autobús en entrar i sortir del recinte, sinó que els temps morts es van haver de fer amb els membres de la policia antidisturbis protegint amb els seus escuts la plantilla i el cos tècnic del Galatasaray. No era un fet aïllat, sorgit del no-res, sinó que responia a una represàlia del que es va viure a Istanbul en fase regular, amb molta tensió a les graderies.

Tot això està passant ara, el segle XXI. Són situacions que evidencien que, en segons quins temes, s'evoluciona a pas de tortuga. O ja ni s'evoluciona; es continua com trenta anys enrere. Però, si els jugadors han crescut físicament, si el joc s'ha enriquit des del punt de vista tècnic i tàctic, per què no es teixeixen mecanismes per eradicar la violència de l'entorn del bàsquet, o de l'esport en general? No sóc il·lús i sóc conscient que ningú s'atreveix a fer un pas seriós –ni les federacions respectives ni els governs ni els cossos policials–, però algun dia un capítol com aquests pot acabar malament, per desgràcia. Després, es farà examen de consciència i es buscaran solucions. Però el mal ja estarà fet. I haurà estat per haver mirat a un altre costat.