Diuen que el món se'l mengen els murris i que amb un lliri a la mà no triomfes. Que la selva continua fent la selecció natural, vaja. I els exemples que ho corroboren, també en l'esport professional, són incomptables.

Hi ha dues maneres de sobreviure. Una, sent conscient de les pròpies limitacions, coherent a l'hora de pressupostar i conscient que els ingressos han de tenir bases sòlides. L'altra és la fugida endavant, que algú ja proveirà.

Fins fa ben poc, l'opció majoritària era la segona. En els moments de dificultats esportives –de vegades sense necessitat ni d'arribar-hi– els clubs fitxaven sabent que no podrien pagar. I a l'estiu, trucada a l'ajuntament, diputació, govern autonòmic o caixa de torn –o a tots, un rere l'altre– i amb l'aval de la permanència aconseguida, a sucar una mica més. Així, any rere any, fent la pilota del deute cada cop més grossa fins al punt que, amb periodicitat superior, calia abordar plans de viabilitat.

L'alternativa de no entrar en la zona prohibida no ha estat reconeguda socialment. Perquè ha implicat competir en inferioritat de condicions i ha costat descensos. Del Numància, per exemple, en la LFP. Del Manresa, ben recent, en l'ACB. Pel que fa al bàsquet, estem a prop de veure com, per fi, hi ha una mica de sentit de la justícia. De retruc, el beneficiat podria ser el mateix club manresà, però això no és el fet més rellevant.

En l'última temporada hi ha hagut clubs –i no només de la part baixa– que han ajornat pagaments, que han incomplert els ajornaments i d'altres que, senzillament, han fitxat sabent que després de Nadal no podrien pagar. I no un, ni dos ni tres. I, malgrat tot, han continuat reforçant plantilles. El Valladolid i el Guipúscoa són dos exemples escandalosos, però tot un equip de play-off com el Bilbao ha viscut una situació similar.

Per contra, el Manresa ha anat fent dèficit any rere any, però l'ha pogut assumir bé amb el pressupost ordinari, bé amb la venda de jugadors. El proper serà Adam Hanga. Però tant de jugar al límit esportiu per no traspassar el límit financer li ha costat un descens a les pistes. A hores d'ara, res fa pensar que el Valladolid tingui cap possibilitat de sortir-se'n si no apareix un ric miraculós. Els deutes són tan grans que surt més a compte tancar i començar de nou. Tampoc res fa imaginar que l'Alacant pugui fer efectiu –si és que realment hi té dret en virtut de l'acord amb l'ACB que li va salvar la vida fa un any– l'ascens aconseguit a les pistes. Fent més dèficit, per descomptat. Tant, que es dubta fins i tot que pugui continuar en la LEB Or. Si tots dos fallen, el Manresa continuarà en l'ACB i s'haurà salvat d'una altra manera, fent-ho amb seny. El problema és que no ho sabrem fins d'aquí a un mes. Una penalització més, aquesta del neguit estiuenc, que tampoc no és justa.