Us asse­guro que d'idees per escriure, avui, no me'n fal­ta­ven. Però ha mort Manel Comas. Un per­so­natge irre­pe­ti­ble, amb epi­so­dis de glòria, amb moments per­so­nals durs de pair i amb el seu cos­tat obs­cur. Tot ple­gat, propi de la con­dició humana. Amb Manel Comas, allò de no dei­xar ningú indi­fe­rent per­dia l'eti­queta de tòpic i esde­ve­nia veri­tat. No vull fer-ne cap panegíric, això és cosa dels seus amics i dels que el conei­xien a fons, però vaig veure'l prou par­tits cami­nant pel cos­tat de la pista amb el cap mig cot, mirant un àrbi­tre de reüll, a punt de desem­bei­nar, que el maleït càncer no acon­se­guirà que la meva imatge d'el Xèrif sigui la de l'home debi­li­tat per la malal­tia, que sap que la ren­dició és a prop. No em que­darà la foto del Comas emo­ci­o­nat veient el Buesa Arena ova­ci­o­nant-lo en un acte que tots sabien que era un comiat anti­ci­pat d'aquest pro­ta­go­nista de la tran­sició del bàsquet en blanc i negre al del segle XXI (sí, ell i Aíto, amb qui va començar d'aju­dant al Coto; no en bus­queu més, que no els tro­ba­reu). Aque­lles llàgri­mes a Vitòria, a final de gener, no són les del Manel vis­ce­ral que arriba mitja hora tard a una roda de premsa després d'un par­tit i ho fa amb la mà embe­nada perquè se l'acaba de tren­car fotent un cop de puny a la porta del ves­ti­dor, empre­nyat per una der­rota que no tocava. Ni de l'agut Manel del NAF (negre, atlètic i frau­du­lent), mal­nom que va dedi­car a un dels seus juga­dors a Sevi­lla. Aquest és el Xèrif que Manel Comas vol­dria que recordéssim.

Par­lant de Sevi­lla, d'allà li ha vin­gut en els últims mesos un afer judi­cial –l'acu­sa­ven d'abu­sos a dues menors dis­ca­pa­ci­ta­des–. Ni jo ni ningú el jut­jarà ja ara, però que un afer del 2008 hagi sal­tat a la llum amb Comas ago­nit­zant diu molt poc de les instàncies judi­ci­als que por­ta­ven el cas.

Dimarts pas­sat, el Barça –un dels seus exe­quips– li va fer sense pro­po­sar-s'ho un home­natge, apli­cant en el segon par­tit de la final con­tra el Madrid la tàctica del conill, aque­lla aguda manera de des­criure quan un equip va al dar­rere tot el par­tit i s'avança just al final, quan el con­trari ja no pot reac­ci­o­nar. Al Barça, Comas no va tri­om­far. Però en el bàsquet ha dei­xat una empremta colos­sal.