Les tres ciutats candidates a ser la seu dels Jocs Olímpics d'estiu del 2020, Istanbul, Madrid i Tòquio, ja saben què pensa el Comitè Olímpic Internacional (COI) de cadascuna d'elles. La comissió d'avaluació del COI, en el seu informe final, afirma que les tres candidates podrien organitzar els Jocs, però no es mulla a favor de cap. Aquesta vegada no hi ha notes i, dimarts, un cop es va conèixer l'informe, tots estaven contents. Els més contents, com acostuma a passar sempre, els veïns del sud, que ja es veuen escoltant la paraula Madrid de boca del president del COI, Jacques Rogge, el dia 7 de setembre a Buenos Aires. Madrid està satisfeta de la feina que ha fet. Després de dos fracassos, confien que aquesta serà la bona. Les batusses que hi ha a Istanbul les darreres setmanes els han alegrat la cara i ja només es preocupen, i no gaire, pel que sembla, de Tòquio.

A Madrid farien bé, però, de no refiar-se gaire del que diu la comissió, ja que els membres del COI han demostrat sobradament que voten pels seus interessos i no pas pel que una comissió formada per companys seus els pugui dir. Perquè malgrat el que digui l'informe que estem veient aquests dies, l'assemblea del COI és sobirana i el 7 de setembre farà el que li doni la gana. L'informe de la comissió no és vinculant i cadascun dels 106 membres del COI ja d'està elaborant el seu propi informe. Un informe en què, per damunt de tot, pesen els seus interessos i els del país al qual pertanyen. Perquè encara que la teoria diu que els membres del COI representen la institució olímpica en els seus respectius països, a la pràctica els membres del COI defensen els interessos dels seus països dins del moviment olímpic.

I si algú no s'ho creu i encara pensa que els membres del COI són àngels bondadosos benefactors de la humanitat, que faci alguna recerca a Google sobre el tema. Jo no l'he feta perquè conservo en paper el que Manel Estiarte va dir el dia que el COI, el juliol del 2001, va escollir Pequín seu dels Jocs del 2008. L'exjugador català de waterpolo va prendre possessió aquell mateix dia després d'haver estat triat membre del COI en representació dels esportistes l'estiu anterior als Jocs de Sydney. Aquell dia, la capital xinesa tenia quatre rivals: Istanbul, Osaka, Toronto i París. A Estiarte se li va escapar aquesta frase: “No hi ha disciplina de vot entre els tres membres espanyols, però és clar que interessa que no surti una determinada ciutat.” La ciutat que no havia de sortir era París, perquè uns Jocs a Europa el 2008 haurien deixat fora de combat les aspiracions de Madrid i Sevilla –a la capital andalusa encara somiaven amb els Jocs el 2001– per al 2012. Estiarte, novell, va dir el que molts pensaven, però no explicaven. Els membres del COI no voten la millor candidatura, sinó la que va més bé als seus interessos. Ho feien el 2001 i ho continuaran fent el 2013.