La senyera de l'Espanyol

Con­fi­ava que l'arri­bada de Joan Collet a la pre­sidència de l'Espa­nyol eli­mi­na­ria alguns tics del club català, pre­si­dit durant anys per per­so­nat­ges tan entra­nya­bles per als seus segui­dors com popu­lis­tes i desu­bi­cats per a la resta del món. Con­ti­nuo cre­ient que Collet vol mar­car un nou rumb però, pre­ci­sa­ment perquè ho crec, m'havia dece­but. Perquè sovint ha pres posició amb retard i ha fet tot l'efecte que ha seguit el camí mar­cat per la Curva Jove i altres sec­tors de l'afició que con­ti­nuen volent influir en el govern d'una soci­e­tat anònima.

Collet és pre­si­dent des del novem­bre i va tenir una entrada tem­pes­tu­osa perquè aquests matei­xos sec­tors –que s'ali­ne­a­ven amb Ser­gio Oli­veró, a les antípodes de Collet en la qüestió naci­o­nal– l'han acu­sat de ser un ins­tru­ment del màxim acci­o­nista, igno­rant que en el món mer­can­til el pro­pi­e­tari de la SA escull el seu màxim exe­cu­tiu. Després d'una tem­po­rada amb els dub­tes i de qui està bus­cant el seu espai, vull creure que Collet està fent una evo­lució en les últi­mes set­ma­nes. En la qüestió de la samar­reta blau­grana del monu­ment de Colom, el seu argu­men­tari encara va ser el del manual clàssic: pobre, acom­ple­xat, sense la iro­nia que sap explo­tar. Veient-hi un pro­blema i no una opor­tu­ni­tat.

En canvi, en l'assumpte dels cinc juga­dors de base que els ha fit­xat el Barça sense –segons l'Espa­nyol– els mínims de cor­te­sia, s'ha vist un Collet més sòlid, quei­xant-se i cri­ti­cant, però fent pro­pos­tes. Collet sap que entrar en una dialèctica de roba­tori de juga­dors no el porta enlloc, perquè els equips de base de l'Espa­nyol –com del Barça, el Madrid, el València...– s'omplen por­tant-hi juga­dors que s'han ini­ciat en clubs de barri de Bar­ce­lona o de pobla­ci­ons més peti­tes del seu entorn o de tot Cata­lu­nya. Que també es podrien quei­xar.

Dilluns, l'Espa­nyol va pre­sen­tar la ves­ti­menta per a la tem­po­rada que ve. Amb la senyera visi­ble, no ama­gada rere el coll com fins ara. En el ter­reny naci­o­nal, Collet és inequívoc. I cele­bro que l'Espa­nyol incor­pori la ban­dera del país com hi ha clubs espa­nyols que llu­ei­xen la d'Espa­nya. I con­fio que aquest cop Collet no farà cap pas enrere i la tor­narà a ama­gar, perquè avui la inde­fi­nició ja no és admis­si­ble. En aquest sen­tit, ja sabem de quin peu calça una part –no sé quan­ti­fi­car-la en nom­bre, però sí que és la més escan­da­losa– de l'afició de l'Espa­nyol. És aque­lla per la qual posar la senyera a la samar­reta és poli­tit­zar el club i, en canvi, por­tar la selecció espa­nyola a Cor­nellà-el Prat és el més nor­mal del món. Pot­ser s'enfa­den amb Collet. Pot­ser deser­ten del camp. I què? Jo també conec peri­qui­tos que no van a l'estadi perquè no volen ser còmpli­ces d'aquesta gent. Tot club català ha de poder exhi­bir amb orgull que ho és. Ho fa el Barça, i no per això deixa de tenir una quan­ti­tat ingent de segui­dors a Espa­nya i al món. I qui no s'hi senti còmode, s'ha equi­vo­cat de colors.