El 10 de juliol del 2010, 1,5 milions de catalans segons Òmnium Cultural, 1,1 milions segons la Guàrdia Urbana i poc més de 50.000 segons l'agència EFE, van sortir als carrers de Barcelona per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia retallat de mala manera l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. La manifestació, organitzada per Òmnium Cultural amb el lema Som una nació. Nosaltres decidim va ser un clam ciutadà que va impulsar el procés en què ara es troba Catalunya. L'endemà de la manifestació, es va disputar la final de la copa del món de futbol, que tenia lloc a Sud-àfrica. La selecció espanyola, que dies enrere s'havia classificat per jugar aquella final, es va emportar el títol mundial en batre Holanda 1-0 amb el segon gol més important que hagi marcat mai Andrés Iniesta –des del meu punt de vista, és clar–. El títol mundial d'Espanya, que posava fi a les eternes frustracions del futbol espanyol –l'Eurocopa, al capdavall, ja l'havia guanyat el 1964– va ser molt celebrat a Espanya. I també a Catalunya, no cal dir-ho. Aquella coincidència va ser molt ben aprofitada tant des d'Espanya com des de Catalunya per recordar a tothom allò de la “Catalunya real”. La “Catalunya real” serien els que van celebrar el triomf de la roja. Els que es van manifestar pel dret a decidir devien ser hologrames que es van passejar pel passeig de Gràcia i rodalies.

Ironies de la vida, el cap de setmana passat es va repetir una situació similar a la del juliol del 2010. Dissabte, el Camp Nou es va omplir amb 90.000 persones en motiu del Concert per la Llibertat impulsat per Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Va ser un clam com el del 10 de juliol del 2010 i el de l'Onze de Setembre del 2012 a favor del dret a decidir, de la sobirania o de la independència, que cadascú li digui com vulgui segons la seva sensibilitat. I com el juliol del 2010, l'endemà hi havia un altre partit de la roja: la final de la copa Confederacions. Mira que n'és, de capriciós, el destí. Serà que no hi ha dies a l'any... Alícia Sánchez-Camacho i companyia ja es devien estar fregant les mans. Segur que pensaven que la roja –altre cop plena de catalans i de jugadors del Barça– els tornaria a donar un cop de mà i els ajudaria a rebaixar el mal que els estava fent el concert del Camp Nou.

Doncs aquest cop va ser que no. La roja no els va salvar la situació. La seva Catalunya real es va haver de quedar a casa, amb la cua entre les cames i sentint com eren un altres els que feien servir els petards –la colònia brasilera de Barcelona, òbviament–. Ja sabem que l'ús d'una instal·lació esportiva com el Camp Nou per a un concert com el de dissabte és fer política, igual que la samarreta quadribarrada o, fins i tot, que l'Espanyol es posi la senyera al clatell, per fora. Sí senyor. Això és fer política. La mateixa que ells fan amb la roja que, aquest cop, els va fallar.