“A Espanya, si un club paga amb xec, ja pot oblidar-se del seu salari. El banc li dirà en un 99% de cops que no té fons. [...] França és el paradís per mi. Aquesta és la primera vegada en sis anys que, a aquestes altures, tinc totes les nòmines cobrades.” Aquestes són algunes de les perles de Carlos Cherry al lloc web francès catch-and-shoot.com. El base, desenganyat per les falses promeses a Granada i Càceres, va decidir fugir al bàsquet francès, a la N1 –l'equivalent a LEB Plata–, per disfrutar i no haver de patir a final de mes per la nòmina. Allà, ha cobrat al dia i s'hi quedarà perquè ha arribat a un acord amb l'Angers per dos anys. Ja ni recorda (o no vol recordar) que els anys anteriors des de Nadal no veia ni un euro i que havia de denunciar el club a final de temporada per recuperar-ne una part a través de l'aval. Al país veí, dos mesos de retards estan penalitzats amb l'expulsió immediata de l'equip de la lliga. Tant a N1, com a la ProA, la màxima categoria.

Una llei de similar rigidesa quasi deixaria despullades les categories FEB i també l'ACB. D'exemples, n'hi ha a grapats. Des del Valladolid o el Bilbao com a casos més simptomàtics –acumulen molts mesos de retards a l'hora de pagar les nòmines–, passant pel Joventut o l'Estudiantes –clubs que no passarien cap auditoria decent, si no tinguessin tracte de favor per la seva condició d'històrics– fins al rosari d'equips de LEB Or i Plata, que han trampejat –o hauríem de dir “enganyat”– per arribar al final de temporada sense que hi hagués cap revolta al vestidor. Un dels casos que més de prop ens va tocar va ser el del Força Lleida. El problema de tot plegat no és que això passi reiteradament, sinó que l'immobilisme federatiu és absolut. Ni un gest cap al canvi. Res. Tant és el currículum de morositat d'un club; del que es tracta és que pagui la inscripció i surti a competir sigui en les condicions que sigui. Així, ens trobem casos com el del Vigo (2009/10), que només va pagar la nòmina del setembre, o la del Sant Josep Girona (2011/12), que al desembre ja estava devent diners a tothom. Ells dos han desaparegut del mapa, com també ho ha fet un altre històric com el Lleó o, més cridaner encara, el del Ros Casares l'estiu passat, just després de ser campió d'Europa. Aquest últim cas, un exemple més del mecenatge portat a l'esport, sense que no hi hagi res al darrere. Quan el que posa els diners decideix dir prou, tot es desmunta. No hi ha ningú al darrere treballant, alçant una estructura sòlida preveient que aquest moment pot passar. I, com el del Ros, hi va haver el cas de l'Akasvayu Girona i ahir, curiosament, se'n van donar dos d'altres esports com les dissolucions de l'Atlético (handbol) i el Caja Segovia (futbol sala). Dos clubs que, en la passada dècada, van ser els millors d'Europa, però que no han sabut regenerar-se. Quan el president ha dit prou o l'entitat bancària –adscrita a Bankia– no ha pogut, s'han volatilitzat. I ja no dic res del futbol, l'opi del poble, amb deutes a Hisenda i Seguretat Social vergonyosos per part dels clubs, immunes a absolutament tot.

Aquesta és la realitat de l'esport espanyol: lligues devaluades, esquinçades en nivell i seriositat i, ara que la crisi assetja, sense inversors que hi vulguin posar diners a fons perdut. Un solar, si no fos perquè el paraigua del Madrid i el Barça aixopluga i els resultats de les seleccions estatals no fossin tan brillants. Mentre Espanya és campiona d'Europa i del món de futbol; d'Europa en bàsquet masculí i femení; del món en handbol, per citar-ne els exemples més cridaners, a les seves competicions domèstiques tot es dessagna i els clubs, els que van formar en el seu dia els esportistes que ara defensen els colors espanyols, estan agonitzant. A algun president federatiu li importa? A cap. Ara tot és bonic, de color de rosa. Però, res no és etern. I menys si has obviat el que està passant a dins de casa teva. Quan hi aprofundeixin, veuran que tot està podrit i llavors serà massa tard.