El bàsquet a l'Estat espanyol té diverses realitats, però substancialment dues: la del Barça i el Madrid i la de la resta. Vull dir que hi ha els clubs que nodreixen el seu pressupost gràcies a la mare futbolística i els que no. D'aquests, una cosa és el Manresa de poc més de dos milions de pressupost i una altra el Baskonia, amb onze. Tots, cada un en el seu nivell, busquen la implicació del teixit empresarial, de la massa d'abonats i també del món institucional per portar a terme el seu projecte, que en un cas es diu supervivència i en l'altre, desig de competir amb els grans d'Europa. Totes les apel·lacions són legítimes, però m'ha molestat la reclamació de Josean Querejeta, el president del Baskonia (i de l'Alavés, que l'home ara té dos fills per acontentar) a les institucions basques. Ho fa perquè, cinc anys més tard que a Catalunya, el govern basc també farà retallades.

M'ha molestat perquè Querejeta ha edificat un macroclub, el Baskonia, sempre gràcies a les institucions. Hàbil en el cultiu de les relacions a alt nivell, ha tingut la virtut d'aconseguir que el Baskonia fos una qüestió indiscutible, de país. Manés el PNB, el PSOE o el PP. Amb colors diferents a la Lehendakaritza i a la diputació foral. Sempre les ha tingut del costat, cosa que no poden dir molts dirigents esportius. Però si bufen vents de restriccions, el dirigent vitorià haurà de ser llest per afluixar el ritme de vida en espera de temps millors. Com han de fer tots els que volen sobreviure.

M'ha molestat perquè és impossible que li retallin les ajudes públiques a zero. Tots els clubs de l'ACB saben que si volen fitxar un jugador del Laboral Kutxa, el seu cost s'incrementa dramàticament per qüestions fiscals. No és aquesta una ajuda pública encoberta? No és cert que 11 milions de pressupost a Vitòria allarguen més que a Barcelona? Reclamar ajudes públiques des del País Basc deu ser legítim, però a molts ens sembla una burla. I rebre-les, una competència deslleial.

M'ha molestat, i perdoneu el personalisme, perquè fa ben poc he estat a Navarra –que pel cas és el mateix, tenen la caixa i la clau com al País Basc– i he vist un territori net, endreçat, enllustrat, equipat i modernitzat. Sense misèria, sense ningú gratant contenidors. No dic que no n'hi hagi, només que no es percep cap neguit especial pel dia a dia, per menjar. Tinc la sensació que els vaticinis catastrofistes de Querejeta si no rep ajuda pública són sobretot un intent de mantenir uns privilegis, un statu quo que ha quedat obsolet. L'època dels clubs sostinguts íntegrament per les caixes ja ha passat.

I m'ha indignat la coincidència en el temps del discurs de Querejeta amb la persecució a l'esport de base català per part de la Seguretat Social. Que tindrà una resolució que no agradarà a tothom, em temo. Ja sé que darrere les inspeccions hi ha el govern espanyol i no Querejeta, però la llista de greuges comparatius entre uns i altres és tan colossal que arriba un punt que és impossible conviure-hi amb normalitat.