Sona absurd, en ple mes d'agost, a més de 30 graus i amb el vestit de bany i les xancletes com a indumentària, però la temporada oficial ja torna a ser aquí. Han passat més de dos mesos i aquell Barça esquizofrènic de primers de juny, mig campió i mig depressiu, torna a transmetre bones vibracions, energia positiva, expectatives altíssimes. No han canviat tantes coses des de llavors. Almenys no tantes com l'imaginari culer sentia que havien de canviar després del KO tècnic que va tombar l'equip a la Champions i el va desposseir de l'etiqueta de millor equip del món. No calia fer cap revolució i el club no l'ha feta. Dels sis o set canvis a la plantilla que molts reclamaven, s'ha passat al fitxatge de Neymar i potser el d'un central, per compensar les baixes de Villa i Abidal; a Sergi Roberto com a resposta a l'adéu de Thiago, i probablement res més. Poques cares noves, si descomptem la de l'entrenador, Tata Martino. Una novetat rellevant, inesperada, no desitjada, però a priori continuadora, perquè no ve a aportar canvis gaire significatius ni de guió ni de protagonistes en aquesta història. Quin és, doncs, el gran canvi? Ni el Santos que vam veure al Gamper, ni la selecció de Tailàndia, ni el Malàisia XI són rivals per mesurar res. Els partits seriosos dictaran sentència. Però sí que podem oblidar els marcadors i la sensació permanent de superioritat i centrar-nos en els missatges enviats des de la gespa. I el que suggereix és que el 0 a 7 contra el Bayern ha fet el seu efecte. L'equip és conscient que ja no és el millor, que en el moment de la veritat no va ser competitiu, que la temporada passada va baixar un parell d'esglaons malgrat el títol de lliga (brillant) conquerit i que, si no volen començar a escriure la crònica de la mort d'aquest cicle, han de renovar la il·lusió, primer la individual i després la col·lectiva, per créixer de nou i recuperar la màxima esplendor d'aquest equip. L'aire fresc hi pot ajudar, però l'autèntica revolució no és futbolística, és mental.