Des que segueixo el waterpolo sempre m'ha cridat l'atenció la figura del boia. Entenc que és el més comú per als aficionats tractant-se de jugadors corpulents, alts, pesants i fortíssims. Vaja, la versió humana d'un transatlàntic dins de la piscina. Estan acostumats a la brega perquè si el waterpolo ja és un esport dur físicament en qualsevol parcel·la, els boies tenen una assignatura afegida: el contacte continu que exigeix empènyer per guanyar la posició dins l'arc ofensiu i situar-se davant la porteria rival. Això es tradueix en un frec a frec amb el defensor que es repeteix un atac rere l'altre. I si aguantar amb el cap sobre de l'aigua ja és difícil enmig d'un ball poc amistós de braços i cames, després toca creuar la piscina amb l'esforç de moure un cos de talla XXL, que seria l'antítesi de la finesa i plasticitat d'una nedadora de sincronitzada. En resum, si ser waterpolista ja exigeix disposar d'unes condicions físiques privilegiades, a un bon boia també se li requereix un físic intimidador, capacitat de lluita contínua i resistència per entomar cops, així com l'habilitat per contrarestar-los. I és que, també cal dir-ho, etzibar-ne algun també s'aprèn amb la feina.

De les virtuts que ha de tenir un boia en podria parlar molt millor que no pas jo en Xavi Vallès. Ha estat el boia català de referència durant l'última dècada, i dic que ha estat perquè, amb 33 anys, va decidir posar fi a la seva destacadíssima trajectòria esportiva coincidint amb el recent mundial de natació de Barcelona. Hereu d'aquella generació de Chiqui Sans, Chava Gómez i Iván Pérez, en el seu palmarès sobresurten el subcampionat mundial de Roma 2009 i el bronze assolit dos anys abans a Melbourne 2007, així com set lligues i una altra col·lecció de copes del Rei a les files de l'Atlètic Barceloneta De fet, Vallès ha estat un dels referents en l'hegemonia exercida per l'equip mariner en el waterpolo estatal, abans de decidir retornar al seu club d'origen, el CN Sabadell, el curs passat. Més que per la seva corpulència, sempre ha treure millor profit a la seva habilitat i murrieria per competir sense complexos en l'àmbit internacional amb els‘ immensos' boies balcànics o hongaresos. Possiblement, també és per una qüestió de caràcter guanyador, al qual, s'afegeix un tarannà cordial i afable fora de l'aigua.

L'adéu de Vallès engrandeix les incògnites que se li presenten al combinat al combinat espanyol masculí de waterpolo una vegada acabat el mundial, abocat a un període de transició que té en la posició de boia un punt bàsic. El buit ja es va començar a obrir amb la retirada d'Iván Pérez després dels Jocs de Londres 2012 i ara s'expandeix. I no serà fàcil trobar un relleu. De fet, mai ho ha estat. Contractar boies estrangers ha estat usual per part dels clubs de divisió d'honor, com a mínim quan aquests encara disposaven de prou pressupost per mirar més enllà de les nostres fronteres per reforçar les plantilles. Això s'ha traslladat al combinat espanyol, en què les nacionalitzacions han arribat fins a l'actualitat amb la presència de l'hispanohongarès Balasz Sziranyi.

El planter català, dissortadament cada vegada més limitat en nombre de waterpolistes i recursos, ha aconseguit durant anys competir sense complexes amb Itàlia, Hongria o els països balcànics. Ara li toca novament liderar la regeneració del combinat espanyol; tot un repte que exigeix boies amb enginy que, com Vallès o abans Sans, imposin l'astúcia a la força.