Elogi del decatleta
dia a dia,
també afrontem reptes que ens demanen resistència, velocitat, tècnica, força i personalitat
Hi ha una moda ara ben coneguda de desafiar els propis límits de la pròpia resistència ja sigui en triatlons exòtics, travesses entre taurons o curses de muntanya d'unes distàncies tan quilomètriques que només de pensar-hi m'entra vertigen. Als seguidors de la nova religió de Josef Ajram, el primer nom que m'ha vingut al cap, els veig com uns éssers d'un altre planeta. Córrer i córrer. Nedar i nedar. Pedalar i pedalar. És dur. De ben segur que té unes propietats terapèutiques i d'autosuperació que no sé veure i jo mateix no ho podria fer ni amb tres anys d'excedència, amb la qual cosa estic reconeixent el mèrit de totes les persones que no només es proposen reptes com aquests, sinó que els assoleixen.
Però em quedo, ara que estem en ple mundial d'atletisme, amb l'encís dels decatletes. Sovint no ens adonem de què suposa afrontar en dos dies deu de les proves del calendari atlètic. I, ja que hi som, no només em refereixo als dies de la competició, sinó al trasbals que suposa anar viatjant arreu del món amb les teves pròpies perxes i javelines, els dos objectes atlètics que més costa facturar als aeroports. Parlem, per exemple, del campió del món, Ashton Eaton. Amb les marques que va fer en 48 hores a Moscou, que no són les millors del seu currículum, hauria guanyat els campionats de Catalunya dels 100 m, els 400 m, el 110 m tanques i el salt de llargada, hauria quedat subcampió en el llançament de javelina i encara hauria tingut temps d'acabar entre els sis primers en el llançament de pes, el llançament de disc, el salt d'alçada i el salt de perxa. Això és el que s'acosta més al concepte de superhome, no en el sentit de Nietzsche sinó en el literal.
La qüestió, doncs, no és maximitzar la resistència com a gran o únic valor de l'esport modern. En el nostre dia a dia també hem d'afrontar grans o petits reptes que ens demanen velocitat, tècnica, força i personalitat, per citar-ne només alguns. Els decatletes els afronten tots i ho fan amb risc. Una badada en una de les deu proves, com la que va tenir el campió olímpic Trey Hardee, et deixa fora de combat. El decatló és una metàfora de la vida tal com l'hem construït els homes en la societat moderna. I malgrat que la competència és ferotge i que els atletes dels Estats Units, baluard del capitalisme del segle XXI, són ara els que dominen l'especialitat –i no crec que sigui casualitat– també és un fet indiscutible que en cap altra disciplina queda palesa la veneració real i no postissa que senten uns esportistes vers els seus rivals. La clàssica escena dels decatletes plegats i agafats de la mà fent la volta a l'estadi després dels 1.500 m, la prova final, és un dels moments àlgids de tots els grans campionats, una fotografia que ens diu que més enllà de la competitivitat, persones d'un talent extraordinari i de nacionalitats i blocs diversos –els antics primer, segon i tercer món–es poden respectar i fer-se respectar.
Un bon exemple n'és el llegendari Dailey Thompson, que gràcies a les seves gestes en els anys vuitanta va ser nomenat oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic tot i ser fill de pare nigerià i mare escocesa. D'una família humil d'una barriada de Londres va arribar a dalt de tot. El decatló no té fronteres ni barreres socials.