L'ambient en els grans campionats
“Mai no ho havia vist en natació; tot el públic del Palau Sant Jordi corejant el seu nom. Ha estat com un gran aplaudiment per a Mireia Belmonte.” La sentència és de Fred Vergnoux, l'entrenador de la millor nedadora catalana de la història, sorprès per l'ovació que va rebre la badalonina abans de llançar-se a la piscina per última vegada en el mundial de Barcelona i posar el colofó amb la seva medalla de plata en els 400 m estils. El suport a Belmonte es pot fer extensiu a tots els catalans i als components de la delegació espanyola que van competir a l'anella olímpica, ja siguin o bé les sirenes de sincronitzada amb Ona Carbonell al capdavant o bé les jugadores i els jugadors de waterpolo a la piscina Bernat Picornell. Hi ha molts condicionants i factors a l'hora de valorar l'èxit d'un gran campionat esportiu. Segur, però, que el bon paper dels esportistes locals i un gran ambient a les instal·lacions ajuda a fer-ne un balanç positiu. El millor exemple en aquest cas és el de les proves d'atletisme dels Jocs Olímpics de Londres, que va omplir les 80.000 places de l'estadi de Stratford fins i tot en les sessions matinals, sense cap títol en joc. Una circumstància, segons els enviats especials més veterans, sense parangó en altres campionats, ja siguin mundials o Jocs Olímpics. Tothom recordarà alguns moments màgics sobre el tartan londinenc, com ara la final de 100 m, amb Usain Bolt tornant-se a coronar com el rei de la velocitat, o la doble volta a la pista de l'imperial David Rudisha i el seu increïble rècord del món de 800 m. Els aficionats locals, però, segur que guardaran un record inesborrable de la segona jornada. En el marge d'una hora, fins a tres atletes britànics van assolir el títol olímpic. Després de les victòries de Jessica Ennis en l'heptatló i del sorprenent Greg Rutherford en salt de llargada, Mo Farah va fer entrar els 80.000 espectadors en un estat d'èxtasi col·lectiu amb la seva arribada triomfal en els 10.000 metres.
L'èxit de públic en els Jocs Olímpics de Londres contrasta aquests dies amb les crítiques que estan rebent els organitzadors del mundial d'atletisme de Moscou per les grades mig buides, especialment en les sessions matinals, i el poc ambient que es respira a l'estadi de Luzhniki. Algunes crítiques han arribat dels mateixos atletes. “És un estadi molt bonic, però no hi ha ningú a dins”, lamentava el nord-americà Ashton Eaton, el campió mundial de decatló. “Això està mort”, sentenciava el dominicà Félix Sánchez, especialista en 400 m tanques. Només en la quarta jornada, i amb el comiat anunciat de la tsarina del salt de perxa Ielena Isinbàieva, es va aconseguir una entrada acceptable amb la presència de 40.000 espectadors. La Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) i el comitè organitzador haurà d'avaluar què no ha funcionat a la capital russa. En tot cas, ja s'apunta que la promoció del campionat es va fer tard i malament. Curiosament, Moscou va guanyar la partida a Barcelona per organitzar aquest mundial en l'elecció que es va fer el 27 de març del 2007 a Mombasa (Kenya). Aquell cop va pesar més la proposta econòmica i els rubles russos que el projecte estrictament esportiu i vinculat a la ciutat de la capital catalana. A Mombasa ja hi va ser com a ambaixadora de la delegació russa Isinbàieva, i ja aleshores va dir que seria un bon moment i el millor lloc per acomiadar-se de l'alta competició.