Vagi per enda­vant que la lliga dels 100 punts té un mèrit enorme. No només perquè el Barça mai havia asso­lit aquesta quan­ti­tat de punts ni havia fet tants gols –115– en tota la història, sinó perquè l'equip es va haver de sobre­po­sar a l'absència del seu entre­na­dor durant més de dos mesos a causa del trac­ta­ment de la seva malal­tia. L'absència de Tito Vila­nova es va notar moltíssim. Amb la pers­pec­tiva que dóna el temps, fins i tot, pot­ser més del que en un pri­mer moment alguns ens havíem ima­gi­nat. Veient l'exhi­bició de diu­menge con­tra el Lle­vant, sobre­tot pel que fa a la inten­si­tat en la pressió i la con­tinuïtat en els esforços i el ritme de joc, els bar­ce­lo­nis­tes tenen la sen­sació que l'eli­mi­natòria con­tra el Bayern de Munic hau­ria aca­bat d'una manera molt dife­rent de la que ho va fer si el tècnic empor­danès hagués estat tot l'any tre­ba­llant a Bar­ce­lona. No estic dient que el Barça hau­ria pas­sat a la final, però no tinc cap dubte que tam­poc hau­ria per­dut per 7 a 0 i dei­xant una imatge tan clara d'impotència que va pro­vo­car que fins i tot juga­dors com Piqué recla­mes­sin can­vis pro­funds en la plan­ti­lla.

Amb Tito Vila­nova a Nova York, sense el líder, tots es van dei­xar anar massa, el cos tècnic i els juga­dors. Uns símpto­mes de rela­xació que ja s'havien començat a notar en l'últim any amb Pep Guar­di­ola a la ban­queta, quan la pressió avançada que tan des­ta­cava va anar des­a­pa­rei­xent. Aquell equip jugava tots els par­tits com si fos­sin finals, però en l'últim any en mol­tes oca­si­ons els juga­dors es con­for­ma­ven a gua­nyar sim­ple­ment per la gran supe­ri­o­ri­tat tècnica i de talent envers els rivals. En la lliga els va ser­vir per gua­nyar-la, però a Europa es va patir moltíssim, i con­tra el Bayern van topar amb la rea­li­tat.

En un atac de sin­ce­ri­tat, Xavi va adme­tre que durant l'absència de Tito Vila­nova van dei­xar de tre­ba­llar els aspec­tes tàctics, i que per aquest motiu s'havien per­dut certs auto­ma­tis­mes. Bus­quets també va apun­tar que la pressió com la que es va veure con­tra el Lle­vant feia molt temps que no la feien, i dies enrere Alves també recal­cava que calia recu­pe­rar algu­nes coses per­du­des. Totes aques­tes parau­les, mal­grat que Valdés ahir digués que les de Xavi es van mal inter­pre­tar, són una petita crítica cap a Jordi Roura, que es va fer càrrec de l'equip quan Tito va haver de mar­xar pre­ci­sa­ment perquè així ho van voler els juga­dors. Trobo molt llo­a­ble l'exer­cici de sin­ce­ri­tat que han fet, però em sem­bla una mica injust que s'hagi fet ara, després del par­tidàs con­tra el Lle­vant, perquè Roura, que de moment segueix en el cos tècnic de Gerardo Mar­tino, no queda en gaire bon lloc. I sobre­tot perquè era a les mans dels juga­dors evi­tar la rela­xació que hi va haver. Pre­ci­sa­ment sense Vila­nova és quan hau­rien hagut de tre­ba­llar més fort. En qual­se­vol cas, cal feli­ci­tar-se perquè l'equip sem­bla que ha cap­tat el mis­satge. Si recu­pe­ren la cul­tura de l'esforç, són impa­ra­bles i els millors del món.