Sóc el central que necessita el Barça
Aquest país requereix màrtirs per prosperar, i després d'apreciar que no arribarà el central que en Zubi està cercant entre els pingüins de l'Antàrtida, m'ofereixo a ser jo mateix el nou almogàver de la defensa blaugrana. No cal que ens hi trenquem el cap, vinc jo i problema resolt. La decisió pot sorprendre pel meu estat físic, però no us deixeu portar per les aparences, tinc vint metres molt dinàmics per contenir els perversos contraatacs, i a pesar de l'evidència gravitatòria o segurament gràcies a aquesta, reboto amb precisió al terra per defensar els córners amb garanties. A més, tinc una sortida de pilota acceptable tenint en compte que en Marchena ha arribat a guanyar una Eurocopa, i puc repartir llesques quan ens intenti cohibir aquell “de cuyo nombre no quiero acordarme” que és imprescindible perquè Espanya funcioni al mig del camp. En definitiva, compleixo amb escreix tots els requisits. De totes maneres, conscient que hi ha uns intangibles essencials per ser admès al vestidor, em comprometo a fer-me molt amic d'en Messi i guardar-li el nen perquè vagi al cine amb la dona, i si per aquelles coses de la vida se'm reconeix internacionalment, sempre diré a les rodes de premsa que d'això del primus inter pares res de res, ell és el rei i els altres són súbdits. D'altra banda, filtraré als mitjans que en Guardiola només sap dir amb alemany allò de “bajen braguen meten naben”, i que és un farsant igual que en Laporta; ostres, perdó, he pronunciat el seu nom. Ah, me n'oblidava, també aprendré a fer brometes al Twitter perquè se'm titlli de graciós ben parit, i llegiré llibres d'en Monzó a l'avió perquè l'opinió pública em reconegui com el nou Oleguer. Finalment, a pesar que els entrebancs per topar amb un central no són econòmics, miraré de ser sobri i exigiré un sou raonable, per pagar-me la casa i poder portar els nens a una escola elitista on no vegin estrany tenir jugadors del Barça al pàrquing. Ah, i tranquils, també em comprometo, o més ben dit, la meva dona és compromet, a no deixar-me sortir de festa abans d'un partit. Vinga doncs, “eto e pa mi un zomni exo realitat, vizca el Barza i visca el Catalunia!”