Esport, política i fracàs
Tot i que per a alguns pugui semblar el contrari, la desaparició d'un equip esportiu, l'Euskaltel, que era com el ministeri d'afers exteriors del País Basc, no és només una notícia d'impacte esportiu. L'equip ha corregut, conscientment o inconscientment, paral·lelament a la situació política del País Basc, que per acabar-ho d'adobar no és aliena a la de Catalunya, ja que ambdós formen part del mateix estat fins que no es demostri el contrari. El naixement, creixement i posterior defunció de l'Euskaltel va lligat directament al procés sobiranista del País Basc, que ha acabat com l'equip, enterrat.
El 1994, amb José Antonio Ardanza de lehendakari, el País Basc estava encara en procés de construcció nacional, una tasca que amb ETA pel mig esdevenia extremament delicada. La societat civil, amb tot, es movia en tots els àmbits, i així va néixer l'Euskaltel, com una modesta selecció nacional de ciclisme. No hi havia gaires diners. Tot es feia per amor a l'art i dins un món cada vegada més professionalitzat calia fer un salt de qualitat, econòmic i patriòtic. El 1997, doncs, l'equip estava tocat de mort, però tenia dos grans avaladors: els homes forts del govern, José Antonio Ardanza i Juan José Ibarretxe; el primer controlava la gran companyia de telecomunicacions del país (Euskaltel) i el segon, que era vicelehendakari, era un seguidor entusiasta del ciclisme basc. Ibarretxe, a més, era el conseller d'Hisenda, i va saber arreglar els problemes econòmics de tot el país en la negociació per a la renovació del concert econòmic amb, agafem-nos, Rodrigo Rato i José María Aznar. Aquest darrer necessitava el PNB per ser investit president i va cedir capacitat pràcticament plena sobre tots els impostos al govern basc, que es quedava, a diferència de Catalunya, tots els diners. Va ser llavors quan el govern i Euskaltel, amb el concert assegurat, van poder invertir uns quants milions en l'equip ciclista, que va viure la seva primera etapa d'esplendor.
No seria l'única. Abans de l'esclat de la crisi econòmica, especialment el 2007 i el 2008, l'Euskaltel era una de les grans potències mundials amb el campió olímpic, Samuel Sánchez, a les seves files. Aquesta segona etapa va coincidir amb Ibarretxe ja de lehendakari i amb ple fervor del dret a decidir –per si us sona d'alguna cosa– al país. Els ciclistes no paraven de guanyar curses, però el govern espanyol del “federalista” Zapatero primer, el 2007, i el Tribunal Constucional després, el 2007 (un Onze de Setembre, tot un clàssic) van tombar les aspiracions d'Ibarretxe de convocar una consulta no vinculant. No cal ser Nostradamus, doncs, per veure com acabaran les aspiracions catalanes.
Finalment arribem al 2013 amb Iñigo Urkullu de lehendakari. El procés sobiranista basc no existeix com a tal i el PNB, de fet, no dubta a votar contra els interessos catalans al Congrés sempre que pot. Com a projecte nacional (no com a econòmic) el PNB ha fracassat. En aquest nou marc l'Euskaltel ja no té sentit. L'acceptació de la seva pròpia espanyolitat no és necessàriament dolenta, simplement és una constatació. El partit ni tan sols pot presumir de la seva participació en el procés de pau perquè els seus arquitectes van ser Jesús Eguiguren i Arnaldo Otegi.