Sí al Vila-real

L'única vegada que he vist el Mini­es­tadi ple fins a la ban­dera, ves­tia de groc. Va ser no fa gaire, i el Vila-real va con­su­mar quasi matemàtica­ment el seu retorn a pri­mera divisió després d'un par­tit molt com­plet con­tra el filial del Barça. “Fer­nando Roig!, Fer­nando Roig!”, cri­dava entre­gada l'afició. Cent setanta auto­cars va omplir el club de la Plana Baixa per acom­pa­nyar el seu equip a Bar­ce­lona, en un acte de fe que evi­den­cia que el crei­xe­ment del Vila-real no només ha tin­gut un ves­sant fut­bolístic en els últims anys.

En tot cas, no recordo la imatge d'un pre­si­dent bai­xant a la gespa i fent una volta olímpica en sole­dat, en un bany de mas­ses exclu­siu. Com a mínim amb la solem­ni­tat amb què aquell dia va fer-ho Fer­nando Roig. Pro­ba­ble­ment si el pro­ta­go­nista dels esde­ve­ni­ments que des­cric fos qual­se­vol altre pen­sa­ria que es tracta de la víctima d'un atac d'importància, però en el cas del jerarca cas­te­llo­nenc em va sem­blar total­ment jus­ti­fi­cat. Ho vaig sen­tir així en aquell moment en què els actes es pre­ci­pi­ta­ven de forma impro­vi­sada i ho segueixo sen­tint ara amb pers­pec­tiva.

Actu­al­ment molts grups d'ani­mació, ultres si s'escau la paraula arreu de l'Estat, can­ten allò de “no al fútbol moderno, no al Villar­real”, i en calent els entenc. Sem­pre és més sen­zill gene­rar empa­tia amb clubs històrics, que han for­jat la seva enti­tat a còpia d'anys i de trans­me­tre un sen­ti­ment de gene­ració en gene­ració que amb d'altres com el club que avui m'ocupa, sor­gits del no-res, obres d'una ini­ci­a­tiva indi­vi­dual.

Tenint aquesta pre­missa força arre­lada, con­visc amb la sen­sació que un club com el Vila-real en els temps que cor­ren és quasi neces­sari. Un oasi enmig d'un món sucu­lent com és el fut­bol, una jun­gla en què hi han de con­viure gent vàlida i apli­cada, apas­si­o­nada amb l'esport, amb cri­mi­nals que han des­har­mo­nit­zat el joc i l'han con­ver­tit en un negoci que ni tan sols han sabut ges­ti­o­nar.

Amb les seves par­ti­cu­la­ri­tats i amb els seus defec­tes –que segur que en té–, Fer­nando Roig aglu­tina mol­tes de les vir­tuts que escas­se­gen en el fut­bol. Parlo de bona gestió, evi­dent­ment, i no des­co­breixo res –el Vila-real està sane­jat i tot­hom cobra el dia que està esti­pu­lat–, però també de lle­ial­tat. Pro­ba­ble­ment no amb ningú en con­cret, sinó amb la seva pròpia idea, amb la seva ini­ci­a­tiva.

Pro­ba­ble­ment si pre­gun­tem pel Vila-real a la majo­ria d'afi­ci­o­nats tot­hom evo­carà aquell penal de Riquelme a Leh­mann, Roig mateix age­no­llat a la llotja, aba­tut a les por­tes de la glòria. Una der­rota al cap i a la fi fàcil de dige­rir, en la cúspide euro­pea, una loca­li­tat de 23.000 afi­ci­o­nats entre els qua­tre millors d'Europa.

Tot i viure un final dramàtic, allò no va dei­xar de ser un pas enda­vant per al Vila-real, una fita més; per això estic con­vençut que la veri­ta­ble prova del cotó fluix per a la gestió de Roig ha estat haver d'assu­mir un pas en fals, el des­cens del seu equip a segona divisió. Venint d'on venia, de com­pe­tir entre els millors, pot­ser el més sen­zill hau­ria estat desac­ce­le­rar el pro­jecte i mirar cap a l'altra banda, una acti­tud que adop­ten amb assiduïtat molts dels nous jerar­ques quan la seva joguina se'ls espat­lla, no es moles­ten a arre­glar-la. Per això el que ha fet el Vila-real en els últims mesos té tant o més mèrit que alguns dels seus dies de més glòria. El club va demos­trar fle­xi­bi­li­tat, va assu­mir que no podia man­te­nir fut­bo­lis­tes com ara Gon­zalo Rodríguez, Marco Ruben, Borja Valero o Giu­seppe Rossi a la cate­go­ria de plata, però va adap­tar-se a les cir­cumstàncies amb bon gust, recol­zant-se en una infra­es­truc­tura de plan­ter enve­ja­ble i en una filo­so­fia de joc que, amb més o menys èmfasi, sem­pre ha inten­tat cami­nar en una mateixa direcció. De retorn a pri­mera, tot ple­gat ha estat una obra d'art i no em queda més remei que votar sí al Vila-real.