L'única vegada que he vist el Miniestadi ple fins a la bandera, vestia de groc. Va ser no fa gaire, i el Vila-real va consumar quasi matemàticament el seu retorn a primera divisió després d'un partit molt complet contra el filial del Barça. “Fernando Roig!, Fernando Roig!”, cridava entregada l'afició. Cent setanta autocars va omplir el club de la Plana Baixa per acompanyar el seu equip a Barcelona, en un acte de fe que evidencia que el creixement del Vila-real no només ha tingut un vessant futbolístic en els últims anys.

En tot cas, no recordo la imatge d'un president baixant a la gespa i fent una volta olímpica en soledat, en un bany de masses exclusiu. Com a mínim amb la solemnitat amb què aquell dia va fer-ho Fernando Roig. Probablement si el protagonista dels esdeveniments que descric fos qualsevol altre pensaria que es tracta de la víctima d'un atac d'importància, però en el cas del jerarca castellonenc em va semblar totalment justificat. Ho vaig sentir així en aquell moment en què els actes es precipitaven de forma improvisada i ho segueixo sentint ara amb perspectiva.

Actualment molts grups d'animació, ultres si s'escau la paraula arreu de l'Estat, canten allò de “no al fútbol moderno, no al Villarreal”, i en calent els entenc. Sempre és més senzill generar empatia amb clubs històrics, que han forjat la seva entitat a còpia d'anys i de transmetre un sentiment de generació en generació que amb d'altres com el club que avui m'ocupa, sorgits del no-res, obres d'una iniciativa individual.

Tenint aquesta premissa força arrelada, convisc amb la sensació que un club com el Vila-real en els temps que corren és quasi necessari. Un oasi enmig d'un món suculent com és el futbol, una jungla en què hi han de conviure gent vàlida i aplicada, apassionada amb l'esport, amb criminals que han desharmonitzat el joc i l'han convertit en un negoci que ni tan sols han sabut gestionar.

Amb les seves particularitats i amb els seus defectes –que segur que en té–, Fernando Roig aglutina moltes de les virtuts que escassegen en el futbol. Parlo de bona gestió, evidentment, i no descobreixo res –el Vila-real està sanejat i tothom cobra el dia que està estipulat–, però també de lleialtat. Probablement no amb ningú en concret, sinó amb la seva pròpia idea, amb la seva iniciativa.

Probablement si preguntem pel Vila-real a la majoria d'aficionats tothom evocarà aquell penal de Riquelme a Lehmann, Roig mateix agenollat a la llotja, abatut a les portes de la glòria. Una derrota al cap i a la fi fàcil de digerir, en la cúspide europea, una localitat de 23.000 aficionats entre els quatre millors d'Europa.

Tot i viure un final dramàtic, allò no va deixar de ser un pas endavant per al Vila-real, una fita més; per això estic convençut que la veritable prova del cotó fluix per a la gestió de Roig ha estat haver d'assumir un pas en fals, el descens del seu equip a segona divisió. Venint d'on venia, de competir entre els millors, potser el més senzill hauria estat desaccelerar el projecte i mirar cap a l'altra banda, una actitud que adopten amb assiduïtat molts dels nous jerarques quan la seva joguina se'ls espatlla, no es molesten a arreglar-la. Per això el que ha fet el Vila-real en els últims mesos té tant o més mèrit que alguns dels seus dies de més glòria. El club va demostrar flexibilitat, va assumir que no podia mantenir futbolistes com ara Gonzalo Rodríguez, Marco Ruben, Borja Valero o Giuseppe Rossi a la categoria de plata, però va adaptar-se a les circumstàncies amb bon gust, recolzant-se en una infraestructura de planter envejable i en una filosofia de joc que, amb més o menys èmfasi, sempre ha intentat caminar en una mateixa direcció. De retorn a primera, tot plegat ha estat una obra d'art i no em queda més remei que votar sí al Vila-real.