Temes pendents: refrenar l'eufòria
El partit del Barça de diumenge passat, el primer d'aquesta lliga, va deixar un regust d'oblit tant a l'afició com a la crítica –on incloc els comentaristes esportius i els periodistes–. El titulars de l'endemà i dels dies previs al partit de dimecres al Calderón es referien al retorn d'un manual de pressió constant, de començar a la davantera la defensa del camp i, a la porteria pròpia, el setge a la contrària. En els textos s'hi desenvolupava, també, com un aprenentatge de la temporada passada, la dosificació necessària del desgast físic que una tal seqüència de moviments suposa per als jugadors, amb la consagrada prestació de serveis a les seleccions burocràtiques –estatals o federatives–; enguany, més especials encara atès que del 12 de juny al 13 de juliol voldran ser al Brasil per poder competir a la copa del món de la FIFA.
També hi havia una allau de perspicàcia i de prosa laudatòria per al nou entrenador blaugrana, perquè es posava en relleu que s'emmotllava a l'estil de la casa amb la batuta ferma d'una música agradable. S'havia guanyat per 7-0 el Llevant i l'eslògan era que era una passada.
Després de Madrid, dijous al matí, aquells mateixos missatgers del que passa escampaven com a nova una altra història del mateix manual: els atacs furibunds, la interrupció constant a còpia de faltes, la permissivitat arbitral, la malla o barrera infranquejable, etc., etc., reforçada amb el pseudoescàndol de les declaracions del capità Xavi Hernández, que havia confessat que l'any passat el treball constant de l'automatisme tàctic s'havia escatimat als entrenaments. I, en fi, que som a començaments de temporada i que tomba i que gira. És el regust, és l'oblit que torna per ofegar allò que enceta. La llaga on cal posar el dit, si el barcelonisme no vol tornar a acabar la temporada perdent per 7 a 0 allà on importa, és en la responsabilitat del treball fosc amb allò que embruta, perquè cap copa no brilla si abans cap drap no l'espolsa.