Opinió

Una samarreta i quelcom més

Aquest decisiu 2014, Catalunya té en el Barça una gran plataforma d'expressió internacional per fer saber al món no només qui som, sinó què volem: decidir el nostre futur

A un mes i mig de l'Onze de Setembre més transcendental que viurà aquest país –amb permís del de la històrica manifestació de l'any passat, que va ser detonant del procés d'autodeterminació actual i sense menystenir les històriques diades de la Transició postfranquista–, la casualitat ha fet que el primer partit oficial en què el Barça ha lluït el segon equipament d'enguany, amb els colors de la senyera, fos en un estadi de Madrid, el Vicente Calderón, dimecres passat en l'anada de la supercopa d'Espanya contra l'Atlético. Dic casualitat perquè no va ser un fet elegit sinó forçat per l'excessiva semblança del primer equipament d'ambdós equips. Hauria estat diferent si, com en els darrers anys, aquest trofeu s'hagués disputat al Bernabéu, on lluir la samarreta quadribarrada hauria estat una devoció i no una obligació com a l'estadi veí. I malgrat tot, obviant que va ser una decisió arbitral i que el Barça té tot el dret a tenir el segon equipament que vulgui, es van poder sentir les veus cavernoses de sempre que imperen a l'altiplà espanyol amb insults i amenaces. Alguns diuen que això és cosa de radicals, però, com deia l'enyorat Manuel de Pedrolo, cal ser radical però diferenciar entre “un radicalisme d'extermini incapaç de suportar que un poble posi obstacles als seus afanys de domini i un radicalisme d'alliberament que s'oposa a la voracitat dels poderosos. És amb aquest que ens cal estar, i no solament aquí, a la nostra terra, sinó arreu, per lluny que sigui que hi hagi un poble trepitjat”.

Vull deixar clar que no sóc dels que els agrada veure equips de futbol lluint la nostra ensenya. Crec que el Barça, com altres equips catalans, fan un bon servei amb aquesta decisió, però quan dic que no m'agrada és perquè aquest fet representa la profunda anormalitat a què es veu obligat a viure el meu país. I jo vull un país normal. No conec equips espanyols, francesos o alemanys que hagin d'anar pel món amb un equipament basat en la seva bandera nacional. Per això tenen seleccions esportives que la llueixen i que a nosaltres ens estan prohibides, pel simple fet de no tenir un estat propi com a catalans.

Una aspiració, la de tenir seleccions catalanes oficials, entre moltes altres que només assolirem si després d'aquesta Diada enfilem la recta final en direcció a la independència, si així ho decideixen la majoria dels catalans i les catalanes. Una recta final que probablement no serà ni recta ni curta, però que, això sí, hauria de ser irrevocable. Amb un objectiu que no és ser un país millor o pitjor que altres, sinó ser un país normal i poder lluir la senyera on toca, a la samarreta de la selecció.

Fins llavors, però, en aquesta Diada i especialment durant el decisiu 2014, haurem de redoblar els esforços en les actuacions per exercir el dret a decidir. I el Barça, com la resta de clubs i entitats, juntament amb les institucions, hauran de definir-se. D'entrada, el club blaugrana ha sabut tenir en l'actual segon equipament un bon instrument per materialitzar la seva aportació al procés que viu el país. I seria important que la capital espanyola no fos l'única ciutat estrangera que fos testimoni de la samarreta de la senyera. Jugar el partits de Champions fora de casa amb ella seria una magnífica internacionalització del fet nacional català.

Ara bé, no és qüestió només d'exposar la catalanitat. No n'hi haurà prou d'afirmar com si fos una lletania que s'estarà al costat del que decideixin els catalans i les catalanes. Només faltaria! Caldrà compromís amb la reivindicació democràtica del dret a decidir. Aquesta Diada, el món de l'esport hauria de fer un pas més endavant amb el suport a la Via Catalana per la Independència. Clar i expressiu, amb els responsables de les federacions i els clubs al capdavant. Com ja han fet alguns esportistes i dirigents esportius, entre altres el mateix entrenador del Bayern de Munic, Pep Guardiola.

El FC Barcelona hauria d'encapçalar aquest suport. Catalunya, a què el Barça déu la seva raó de ser, té en el club blaugrana una gran plataforma d'expressió internacional per fer saber al món no només qui som, sinó què volem: decidir el nostre futur com a poble. Cap entitat del país pot quedar-se esperant que la ciutadania decideixi sense participar a fer possible que el poble decideixi. I el Barça, com el món de l'esport català en general, tenen una gran oportunitat i una immensa obligació aquest 2014 de mostrar el compromís amb el dret democràtic del seu poble a decidir el seu futur. Una tasca que necessitarà quelcom més que suar la samarreta, encara que sigui amb la senyera.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)