El classisme és un bumerang
La sorpresa va ser relativa –n'hi ha, que no ho siguin? O, encara més, en queden, de sorpreses?–, però certament va provocar més d'un arqueig de celles. Va succeir no fa gaire, quan els Nets de Brooklyn van nomenar Jason Kidd nou entrenador de la franquícia. Que els jugadors formin part del cos tècnic d'un equip és normal, a l'NBA. Que un que encara no ha tingut temps de descordar-se el calçat de l'últim partit passi a ser el tècnic en cap no ho és tant. I no pas d'un equip de barba incipient, no. Dels Nets, d'aquesta plantilla que acumula més presències en l'All-Star que equips no hi ha en la lliga. Però que Kidd la dirigeixi, dèiem, no és tan estrany: enguany els entrenadors de la lliga que fins no fa gaire encara jugaven superaran el 30%.
Tampoc no és estrany que Lawrence Frank sigui un dels seus assistents. Dóna per escriure que sigui justament ell, el tècnic que primer d'assistent i després de primer va dirigir Kidd set temporades quan els Nets encara eren a Nova Jersey. Però Frank no és cap excepció, tampoc. És un més entre els entrenadors que ocupen un càrrec d'assistent després d'haver estat primers. La llista actual inclou gent com ara Nate McMillan, Bob Weiss, Jim O'Brien, Kurt Rambis, Alvin Gentry, Jay Triano i Sidney Lowe. I treu tota la punta al llapis en el cas dels Cavaliers, en què Mike Bron serà assistit per Bernie Bickerstaff, Jim Boylan i Igor Kokoskov, tots amb passat o present –Kokoskov és el seleccionador de Geòrgia– com a primers.
Endreçats els paràgrafs, notem que un exjugador sense cap experiència com a tècnic dirigirà un equip amb un exprimer entrenador d'assistent. Amb tota normalitat.
Hem començat allà per acabar aquí, acostant-nos al món dels entrenadors que ens toca de prop. Un ecosistema petit però amb una densitat de població enorme, amb poques banquetes i molts pretendents, que malviu ancorat en aquella metàfora que un dia va fer fortuna i que, com totes les d'aquest perfil, tant ha solidificat en l'imaginari del col·lectiu. Ja ho saben, allò de la tremenda dificultat d'entrar a la roda un cop se n'ha sortit. Fixem-nos un moment en els entrenadors que la temporada passada van dirigir un equip de l'ACB i que enguany, d'entrada, no ho faran: Dusko Ivanovic, Zan Tabak, Fotis Katsikaris, Jaume Ponsarnau, Porfi Fisac, Trifon Poch, Jasmin Repesa i Roberto González. Repesa ha trobat lloc al Cedevita, a casa, Ponsarnau treballa en la particular empresa de treball temporal que és la federació espanyola i González (CB La Flecha) i Poch (Sant Josep) han trobat feina en la formació. La resta, fins a nou avís, estan a l'atur, esperant una oportunitat. Com tants d'altres que un dia van entrenar a l'ACB. Com Ricard Casas, Luis Casimiro i Alfred Julbe, per citar-ne tres de reputats. La roda, tan rodona, tan definida, tan impenetrable.
L'enumeració podria continuar, per categories, i ens portaria a parlar de la cada vegada més nombrosa colònia de tècnics catalans i espanyols que traspassen fronteres. Marxen avalats pels coneixements i l'experiència adquirida, però, llevat d'excepcions particularíssimes, tots també amb l'etiqueta d'exploradors. Aventurers que han muntat la tenda a la Xina, a Irlanda, a l'Amèrica del Sud, a l'Àfrica i al Japó. Són molts per a pocs llocs, però qui ho sap si un canvi en la mentalitat no obriria les fronteres de la roda.
Un trencament d'aquesta aproximació classista que impedeix que un primer entrenador exerceixi posteriorment d'assistent perquè, es creu, és un pas enrere i no una nova manera d'enriquir-se. Petrificats en la falsa veritat, no es pensa en el món de les banquetes com un veritable cos tècnic, amb una relació orgànica i horitzontal entre els seus membres, com passa a l'NBA, on, al final, el primer entrenador no deixa de ser un portaveu. I no s'acaba amb aquesta verticalitat laboral de primer, segon i tercer que impera en el món dels entrenadors d'aquí i que obliga a haver d'escollir entre l'atur i l'emigració quan la roda és plena. Un bumerang que talla l'aire en l'estratificació social i que, de fa lustres, aquí es concreta en aquella perversitat que assegura que el bàsquet pertany als entrenadors. Als primers entrenadors, és clar.
