Sense cap desig de victimisme, fatalisme i aquests ismes tan familiars per al club, la final de la supercopa suposa un evident avís per a navegants. Simeone pot aconseguir que germini la llavor plantada anys enrere de manera vergonyant per l'innombrable impresentable aquell, sí, home, el que dirigia el Madrid. Aquest cop, però, amb marcat accent argentí. Sabem d'antuvi que la litúrgia del futbol en aquell país implica una sèrie de codis realment peculiars, per no dir obertament detestables. Bàsicament, tot s'hi val, perquè no hi ha cap altre objectiu que la victòria. I a partir d'aquí, Àtila en acció i més val no discutir, que s'empipen i t'argumenten coses tan pedestres, de nul·la volada intel·lectual, com allò de “tot el que passa al camp, queda al camp”, “el futbol és cosa d'homes” i s'escuden en episodis històrics de vergonya aliena com el cèlebre “písalo, písalo” de Bilardo. A l'enemic, ni aigua, s'ha acabat el bròquil. Així, sota aquesta manera d'entendre l'esport, han convertit la bellesa en plaga protagonitzada pels violents de la barra brava. Ep, i se senten orgullosos de la barbàrie. Allà ells, és clar, però ara han importat la pesta, i a partir d'aquí, estem avisats. Com que la claca que aplaudeix aquests barroers comportaments resulta tan mascle i primària, l'Atlético ha dit a la resta de rivals com han de jugar contra el Barça si volen mantenir les possibilitats d'assolir la victòria que els nega, generalment, la manca de talent propi i l'evidència que els blaugrana saben jugar molt millor amb la pilota.

Es tracta, en fàcil repàs, d'aturar el joc constantment a còpia de faltes i faltetes, d'intimidar el contrari, de posar les dues línies ja habituals formades per nou futbolistes disciplinats com legionaris i anul·lar la voluntat i capacitat de decisió d'algú que els podria mantenir a ratlla –anomenat àrbitre– a còpia de contínues i massives protestes. Es tracta de pegar i passar per perjudicat, que ja és tenir la cara ben dura, una barra monumental. I el jutge de la contesa, quan veu que se li ha girat feina, no xiula ni la meitat d'infraccions, ni mostra una cinquena part de les merescudes targetes, no fos cas que l'acusin els que ja sabem i coneixem de sobres de parcialitat a favor dels blaugrana. I en els temps polítics que corren, encara menys, on s'és vist que algú de les Espanyes sigui condescendent amb aquestos secessionistes que tenen la barra, a sobre, de vestir amb la senyera... Senyors, no ho rumiaran exactament així, d'acord, però aquest és el pa que s'hi dóna i les reaccions instintives i viscerals prevalen sobre les entenimentades, prou que ho sabem. Així, et fas un fart d'anar per terra, vius un constant concert de xiulet i te'n veus una muntanya per vèncer sempre que no et trobis davant una colla d'arreplegats sense ullals que cometin la barbaritat de deixar-te fer. Jugant a futbol, res més que a futbol, pocs poden tractar de tu el Barça, però tampoc són rucs i els toca defensar els seus legítims interessos, caigui qui caigui, peti que peti i fent servir les eines que convinguin per molt allunyades que estiguin d'una (desapareguda) ètica esportiva.

Si l'exemple de Simeone s'escampa com una grip, anem aviats. No n'hi ha prou amb superar l'un contra un, perquè acabes a terra. No n'hi ha prou amb tocar-la, perquè allò de davant és Numància amb ganivet a les dents serrades. Per tant, si la solució és el canvi de joc i pilota llarga, aquella que dóna dos segons de marge a la defensa rival mentre vola la bimba, mala peça al teler. Martino, excel·lent en l'articulació del discurs, diu que tornarà a implantar les millors virtuts del passat recent, però molt ens temem que no n'hi haurà prou. Se li ha girat molta, molta feina i li toca repassar infinitat de detalls, d'assignatures pendents en la imprescindible evolució del model. Com per exemple, esments bàsics entre un gran grapat, treballar de valent l'estratègia ofensiva, no perdre la infinitat de possessions que es malmeten si els rivals mosseguen, resoldre d'una vegada la innocuïtat de córners incapaços de generar el menor perill, tornar a moure la pilota a velocitat de la llum, sorprendre tàcticament amb variants o, per no estendre'ns gaire més, xutar de lluny quan vegin una mínima escletxa. Sembla molt fàcil, clar, de boca tot ho és, però comporta una feinada que cal aplicar ja o començarà el neguit.

De moment, diumenge espera a Mestalla un València esperonat pel caràcter balcànic (que de vegades es sinònim de volcànic) d'un entrenador com Djukic, que ja ha dit el nom del porc als seus jugadors, gairebé acusant-los de figaflors. Per mimetisme, hi ha el risc d'afrontar els matxs contra el Barça a còpia de puntades de peu, duel amb l'àrbitre, cama forta i rigor pretorià portats a extrems. A partir d'aquí, si tenen xamba són uns herois, i si perden, sempre poden anar amb la cara ben alta perquè ningú els acusarà d'antiesportius. Riuran perquè t'han deixat les cames plenes de blaus i s'excusaran dient que l'àrbitre anava amb el poderós. I tan amples. Evidentment, estem avisats. Ara poden espavilar-se o quedar-se igual i veurem on ens condueix l'escola Simeone. A una crisi interna, no hi ha cap altra sortida si no s'hi posa remei ràpidament. Dissortadament, feina de Martino. I diem per desgràcia perquè ja veieu el que ha durat l'idil·li amb el nostre tècnic argentí, quatre dies mal comptats. L'evidència obliga. I si el futbol espanyol encara s'hi fixa, molt ens temem que prendran nota de la lliçó atorgada per Simeone en aquesta supercopa. Futbolísticament, un malson.