Pietermaritzburg és una ciutat sud-africana coneguda, sobretot, perquè va ser allà on Mahatma Gandhi va iniciar la seva lluita contra la discriminació racial –ara hi ha una estàtua de bronze dedicada a ell al centre de la ciutat–. El van llançar d'un tren perquè hi anava en primera classe –PMB va ser seu britànica durant la guerra dels bòers– i, prop d'allà, el 1962 va ser detingut Nelson Mandela; l'inici dels 27 anys de Madiba a la presó. Referent a l'esport, el 2010 el Paraguai de futbol, amb Martino, hi va ser, durant el mundial.

Des de dimecres, just en el 50è aniversari de l'“I have a dream”, la localitat torna a formar part de l'agenda setting esportiva –almenys de la que parla d'esport...– perquè acull el campionat del món de BTT. Amb la delegació espanyola hi ha l'incombustible Josep Antoni Hermida, que aquesta tarda corre la cursa individual després de ser segon en l'última copa del món del Canadà. Però dimecres Espanya no va poder prendre part en la prova inaugural: el Team Relay. És una cursa per relleus en la qual participen el millor de cada equip en les categories elit, júnior i sub-23. I femenina. La prova es va incloure el 2000 en el programa dels campionats del món, i la floja n'havia arribat a guanyar l'or. Però aquest any va ser el primer cop que no hi va poder córrer. Per què? Perquè el país que vol acollir uns Jocs, al qual el seu esport femení li salva el medaller en les grans cites i que tant treballa per la igualtat de gènere, feia pagar el viatge a Anna Villar –li van trucar dos dies després de convocar-la, per dir-l'hi–, la seva representant. També m'ho havia explicat l'any passat Ismael Ventura, un altre crac català de la BTT –n'hi ha força– que en un altre país, civilitzat, seria un professional reconegut i ben remunerat. I parlant de civilització, i somnis: Hermida acumula quatre Jocs (amb plata a Atenes) a les cames i el veig cada dia més a prop del cinquè, a Rio. I llavors potser serà a ell, a qui li hauran de dedicar l'estàtua de bronze.