La crème de la crème del bàsquet europeu, si bé amb matisos per les nombroses baixes, es concentra a partir de demà a Eslovènia a la recerca del nou jerarca continental. Espanya, campió en les dues últimes edicions i impol·lut en la preparació (8-0), condensa prou consistència i arguments per pensar a retenir el ceptre, a instal·lar-lo a priori per sobre de la resta. I això que ahir va arribar a Celje, la base d'operacions en la primera fase, sense els dos últims MVP de la competició (Navarro i Pau Gasol).

Passi el que passi, es visqui el que es visqui en els 19 dies del torneig, que ningú es faci il·lusions amb el que es pugui veure al parquet, sobretot en els primers dies. No, no és que m'hagi deixat embriagar per una alenada de pessimisme, però és que toca. M'explico. La decisió de FIBA Europa d'eixamplar, des de l'edició de fa dos anys, el nombre d'equips participants (de 16 a 24) segur que ha comportat ítems positius, però no al lloc de més pes, a la pista. Òbviament, darrere d'aquest moviment hi ha un sentiment mercantilista –com més països presents, més televisions adquirint els drets i més diners per a l'ens–, però penalitza en excés la qualitat del joc. S'obre l'escletxa a algunes seleccions de potencial dubtós, i alhora es farceix de partits insulsos la competició amb tot el desgast que això comporta. No és gens descartable que es puguin veure partits en aquesta primera setmana similars a l'Espanya-Gran Bretanya (100-46) o al Suècia-Lituània (64-95) jugats durant la preparació. Realment fa falta que, en una fase final, hi hagi espai per a això? No servien les qualificacions prèvies per garbellar i eliminar els equips de menys potencial?

El sistema de competició en l'europeu és atractiu per a l'aficionat ara: 90 partits en 19 dies. Però des del punt de vista d'un aspirant al títol, és una bajanada: 11 duels en menys de tres setmanes per al campió. L'escàs marge de recuperació obliga a engegar motors a mig gas i, en aquest sentit, en la primera fase molts dels favorits no s'aplicaran al màxim –cinc partits en sis dies– ja que en principi cap hauria de patir per treure el cap entre els quatre millors, de sis en total, a cada grup. En cas contrari, tots saben que a l'hora de la veritat, als partits de no-retorn, les cames no hi arribarien. Per tant, que no ens venguin motos si alguna ventafocs posa en problemes algun favorit. Hi pot haver excepcions, però majoritàriament es deurà més al demèrit dels equips de més nivell –relaxació o confiança– que al treball de les seleccions petites. Com a tall d'exemple, si bé no és extrapolable a una competició oficial, la diferència de resistència de la Gran Bretanya contra Espanya en dos dies consecutius: derrota honrosa amb els d'Orenga a la lluna de València fins l'últim quart (-13) i humiliant, quan s'hi van posar de veritat (-54).

És cert que actualment, a Europa, el nombre de països ha crescut molt respecte de dues dècades enrere, però això no ha de servir per obrir l'aixeta dels participants. És un error, ja que, si bé de qualitat n'hi ha, al Vell Continent, de seleccions realment de nivell, que aspirin al títol o a ser en les semifinals, n'hi ha vuit o nou tirant llarg. La resta aspiren a fer un bon paper i superar la primera fase, a guanyar un partit o, simplement, a no fer el ridícul. FIBA Europa, que sosté que la primera experiència a Lituània, el 2011, va ser molt “positiva”, hauria de reflexionar si convé que jugadors que vénen de temporades tortuoses –més de 75 partits o, en alguns casos, més de 90–, se'ls ha de castigar d'aquesta manera. Si del que realment es tracta és de beneficar l'espectacle, fem-ho senzill: tornem als 16 equips, quatre grups de quatre per arrencar el torneig i els dos primers a quarts; després, semifinals i final. Potser hi haurà menys partits i més dies de descans, però segur que l'aficionat ho acabarà agraint. Hi hauria tensió i exigència des del primer dia. No com ara.