No tenir amics i fer pudor

No tinc amics. La mare em solia repe­tir que si no polia el mal hàbit de ren­tar-me tan sols el segon dia de lluna min­vant, ani­ria dibui­xant una distància insana envers el meu entorn. Com sem­pre, l'ha encer­tat com mai, tot i que no em queixo. Gràcies a la meva aroma d'eau de merde, vaig al bar a veure els par­tits del Barça sabent que no tindré pro­ble­mes per tro­bar taula; encara més, els cam­brers tenen pànic a acos­tar-se'm, i per tant em porto de casa l'entrepà de mor­ta­del·la d'oli­ves revin­gu­des i tot m'acaba sor­tint més barat.

De totes mane­res, el clímax de la meva con­dició aromàtica arriba quan em deci­deixo anar al Camp Nou i demano una de les entra­des dels ultres de l'equip visi­tant. Em col·loco al bell mig de la mul­ti­tud i quan ento­nen càntics con­tra Cata­lu­nya, perquè ja se sap, som uns nazis inso­li­da­ris que adoc­tri­nem els nos­tres fills amb com­por­ta­ments filo­fei­xis­tes pro­pis d'aquells que van tenir Itàlia o Ale­ma­nya (Espa­nya no, allò era un govern auto­ri­tari), doncs aixeco les aixe­lles i el meu ras­tre fètid els entra a la boca amb la con­tundència que xuta aquell que li diuen trenta vega­des abans d'anar a dor­mir que és el millor del món, i l'argentí, un llop dolent que devora nens. L'escena sem­pre és idèntica. Es tapen la boca escan­da­lit­zats fins que començo a ento­nar crits a favor del seu equip per pas­sar des­a­per­ce­but. Lla­vors, m'inte­gren amb una cerimònia tri­bal i puc seguir sabo­te­jant com un cama­rada més.

Ah! I esti­gueu tran­quils, ho dic perquè més d'un està mirant la foto­gra­fia del diari on surto amb cor­bata, no sóc un amar­gat com us podeu pen­sar. Mireu, avui mateix, amb els diners que em dóna el club per fer aquesta labor (no ho pre­gun­teu perquè us jura­ran que no em conei­xen de res), he que­dat amb una noia enci­sa­dora i m'he pres una llicència: he anat a com­prar un per­fum per pal·liar el que sóc. Sí senyor, en Flo­ren­tino ho sap més que ningú, si empas­ti­fes colònia sobre la mer­de­rada, a vega­des hi ha gent que es pot pen­sar que el pro­ducte val la pena, i qui sap, pot­ser la xicota en qüestió queda exta­si­ada pel meu alè i aca­bem rebol­cant-nos dins un con­te­ni­dor del port. M'agrada fer pudor.