Témer perquè el teu equip té bons jugadors de futbol. Pot semblar del tot una incongruència, però en els dies que corren, és tota una realitat a Bilbao. Vist el precedent de Javi Martínez i els últims dies de mercat amb el cas Ander Herrera, a l'Athletic li sortiria més a compte que la lliga espanyola assumís un sistema com el que impera a Anglaterra o a Itàlia, en què no hi ha clàusules de rescissió, en què el preu dels futbolistes el posa cada club. I per a l'Athletic els seus futbolistes no tenen preu, són únics, ja es diguin Herrera, Muniain, Susaeta –internacionals–, Gurpegi, Ekiza o Iraizoz.

En tot cas, les normes són les que són. I com a tals s'han d'assumir. No sé si a Bilbao s'havien trobat en una tessitura similar en el passat, submergits en aquesta sensació de fragilitat dins d'una estructura futbolística global de la qual l'Athletic intenta desmarcar-se amb les seves particularitats. San Mamés va veure volar en el seu dia Julio Salinas i Andoni Zubizarreta rumb a Barcelona i Rafa Alkorta, a Madrid, però sempre ha tingut els casos de Julen Guerrero i de Joseba Etxeberria com a paradigmes. Dos futbolistes excepcionals que es van quedar al club per convicció.

Ara bé, ho deia l'altre dia Manu Sarabia a la Cadena SER, avui Londres, Munic, Manchester i Torí són molt més a prop del que eren aleshores. El futbol és avui dia un mercadeig constant, i pretendre que els futbolistes de l'Athletic no en siguin part em sembla una utopia. I no per això crec que s'estimin menys el club, sinó que s'estimen més a ells mateixos. I qui no...

Entenc que és un tema complicat i que l'amor propi dels aficionats biscaïns fa que tot plegat sigui difícil d'acceptar. Situacions com les que s'han viscut amb Ander Herrera en els últims dies són autèntiques catàstrofes a Bilbao. Se'n parla, s'especula i tot desemboca en els fonaments de la qüestió: la filosofia de l'Athletic pot ser vigent en el futbol modern? El que semblava un tema tancat en el primer any de Bielsa a la banqueta, torna a ser conversa de bar. I que consti que a mi Herrera em sembla un futbolista majúscul, de tècnica exquisida i alhora acostumat a jugar a les trinxeres, sobretot en la seva etapa al Saragossa; un futbolista que el Barça necessitarà aviat i que, òbviament, urgia al Manchester United, però potser se n'ha fet un gra massa. Perquè la pèrdua futbolística hauria estat majúscula, sí, però encara ho és més si el club i l'entorn ho propicia. Crec que l'Athletic ha d'estar preparat per a aquestes coses, i ara mateix no ho està, i aviat algun equip tornarà a buscar Herrera. I al darrere hi ha Muniain. I Laporte...

I ja avanço ara que la vida continuarà, i si ho farà de millor o pitjor manera és a les mans de l'Athletic, en la seva capacitat per assumir la seva realitat. Òbviament, l'objectiu ha de ser fidelitzar el futbolista, intentar que la seva màxima aspiració sigui jugar tota la vida al club de la seva ciutat, una institució que d'altra banda paga molt bé; apostar que amb Javi Martínez, Llorente, Herrera i Muniain junts en un mateix equip es podien repetir temps millors, però que en un present com el que tenim les possibilitats que el peix gran es mengi el petit són latents.

Ser previsor. Veient la falta d'oferta en un mercat reduït, apuntar amb perícia. Preparar a consciència el futur, fixar els relleus dels que avui són els teus referents, tenir-los preparats. El Bilbao Athletic va estar a punt de pujar a segona divisió, cosa que hauria estat una gran notícia per a la institució el curs passat, i el juvenil A que va visitar Barcelona en la copa del Rei sense res a envejar a cap altra institució al món. I qui sap, dins d'una hipotètica i dramàtica marxa d'Ander Herrera –previ pagament de la clàusula de rescissió, una posició lícita i encertada–, s'obriria un ventall d'oportunitats com ara donar el relleu futbolistes de talent com ara Erik Morán i Íñigo Ruiz de Galarreta. Òbviament, mai és senzill perdre els teus millors actius, però personalment prefereixo fugir d'una mirada apocalíptica. I crec que l'Athletic faria bé d'actuar en positiu, el club i la gent. Més que res perquè aquesta és la realitat amb la qual han de conviure.