Ens hauria encantat presenciar d'amagatotis el retrobament del Tata Martino amb la seva colla al Pan y Manteca, cafeteria de Rosario on, periòdicament, gent que practica la litúrgia de l'amistat s'aplega per fer petar la xerrada sobre futbol i vida sense pèls a la llengua. El que es parla entre íntims no es comenta a fora, només faltaria, d'aquí que ens declarem encuriosits per conèixer els termes de la reunió, viscuda cinquanta dies després del seu sorprenent nomenament. La descripció sincera de les primeres impressions deu haver estat de sucar-hi pa i mantega a dojo. I amb un somriure a la boca, per sort, que l'home ha despatxat la feina a satisfacció en el tram inicial de temporada, prou exigent. També, Martino deu sentir-se orgullós i alleujat de comprovar la primera impressió causada entre tan primmirada parròquia, a qui s'ha ficat a la butxaca a base de verb assenyat, articulat, humil i tan intel·ligent per aplicar allò que hauria de ser regla primordial quan arribes al nou lloc de treball: si no està trencat, no cal que ho arreglis. I just el primer que va fer el Tata consistí a apaivagar la voràgine d'atenció demostrant que sabia perfectament on es posava, quin era el model i proclamar que no calia res més que recuperar la màxima expressió abans de fer-lo evolucionar, fugint d'aventures, revolucions i personalismes que haurien generat un alt grau de neguit.

Segur que el nou entrenador s'haurà confessat del tot sorprès al constatar que el Barça és, realment, més que un club, icona d'altíssima càrrega simbòlica en el país que representa, el centre de tantes i tantes vides. No és que sigui gran, és enorme, inabastable. Fàcil imaginar que Martino ha quedat impressionat per l'habitual desmesura de l'entitat en qualsevol sentit que hagi d'explicar. Estem convençuts que els ha expressat sorpresa després de comprovar que tot el que envolta el Barça sigui gairebé qüestió d'estat, d'exagerada importància en el moment i que passa al següent punt d'atenció, també gegantí en magnitud, al cap de poques hores. Constantment es despatxen soufflés en aquesta cuina, plats que es paeixen cinc minuts després de ser tastats, valguin les declaracions d'Abidal com últim exemple. Als amics els deu haver reconegut si cal o no cal central o com van les reunions amb els superiors tècnics o directius, si es troba còmode amb tant d'ajudant o si ha projectat la vista endavant per mirar de calcular el desgast que li generarà el càrrec. Llàstima que mai no coneixerem les seves confessions al cercle emocional íntim. Segur que aprendríem força del nouvingut amb mirada fresca. Els d'aquí vivim massa condicionats pel pes de les nostres dèries particulars, les que cada culer arrossega sense ser-ne gaire conscient.