Aquest estiu una expedició poètica catalana vam ser a Eslovènia per participar en un festival de poesia i vi. Una magnífica combinació en un marc del tot favorable. A Ptuj, una ciutat del nord-est enmig de la regió vinícola especialitzada en vi blanc, que allà en diuen “bello vino”, vam poder tastar de ple paisatge i cultura, modernitat i acolliment. Per tornar vam anar de Ptuj a Ljubljana en una furgoneta conduïda per un col·laborador dels organitzadors. Dos elements em van prescriure el primer lloc al vehicle: la meva tendència als marejos i un pilot ros i trempat amb qui hauria de tenir una interessant conversa esportiva.

A Eslovènia són dos milions d'habitants i parladors d'una llengua que només entenen ells. No hi ha altres àmbits lingüístics com a Catalunya. És un país molt esportista, de varietat d'esports. El bàsquet és el rei, però també són importants els esports de neu i inevitablement el futbol. De vegades enveges aquesta diversitat d'afició esportiva que aquí ens falta. Qui més qui menys, a la família, té parents esportistes. I si no, els coneix. La mare del xicot ros i trempat havia jugat de forma professional a bàsquet. Ell mateix coneixia l'Erazem Lorbek, el pivot del Barça que s'ha perdut l'europeu al seu país per una operació al genoll. En entrar a Ljubljana em va assenyalar el pavelló de l'Olimpija, el principal club del país on havia jugat Lorbek. “Quin paper creus que podrà fer Eslovènia en el campionat?” “Si arribem a semifinals ja serà molt”, va respondre. I va fer referència a les baixes de pes que tenien. Arreu es veien tanques anunciant l'europeu. Repeteixo: un país de dos milions d'habitants i una llengua que no parlen més enllà d'aquests dos milions. Ara, això sí, l'anglès va que vola. Queda clar per als acomplexats de país petit i llengua –diuen alguns– minoritària?

En un determinat moment, em vaig excusar per les deficiències del meu anglès i ell em va respondre que tranquil·la, que el parlava perfectament, que l'any passat havia anat a Madrid amb la seva xicota –sí, va esmentar la xicota diverses vegades– i no hi havia ningú que l'entengués en anglès. En aquell moment no vaig caure en Madrid 2020 ni en el missatge visionari, però encriptat, que hi podia haver. Tampoc vaig caure a revelar-li quina seria la meva selecció preferida per a l'europeu de bàsquet. Crec que amb l'inici de la conversa, en què vaig recordar alguns futbolistes del mundial del 90, com ara Katanec, el de la mandíbula prominent, ara seleccionador del combinat de futbol, ja va quedar prou astorat. Però aquesta setmana, un cop a casa, començades les contingències diàries, començat l'europeu, recomençada la grandiloqüència mediàtica espanyola davant cites esportives com aquesta, victòria aclaparadora contra Croàcia per començar, tot guanyat abans de jugar o tot manegat un cop jugat, després de tot això ho he vist clar: jo anava amb Eslovènia. Gràcies, amics eslovens. I enhorabona, Tòquio.