L'últim jugador del Barça que havia sentit parlar tan clarament de la vena autodestructiva del Barça va ser Figo. És clar que va ser sortint d'un Camp Nou ple de mocadors blancs després d'unes semifinals de Champions. Mascherano no n'ha vist cap, de mocador a la graderia, però això no vol dir que l'hagin intoxicat o que s'hagi deixat intoxicar, sinó que és un tipus intel·ligent que vol i sap informar-se. El KO contra el Bayern en la Champions va ser tan excessiu que es va menjar mitja lliga; i això, a més d'injust, és sorprenent per a un jugador. A qui no pot sorprendre gens és a un president com Sandro Rosell, que també se'n va lamentar diumenge. No pot perquè coneix exactament com funciona aquest gen culer, perquè en forma part i perquè l'ha estimulat i utilitzat quan més li ha convingut. O és que hi ha alguna cosa més autodestructiva que criminalitzar el mandat de la junta directiva anterior, que va rescatar el club de la mediocritat més absoluta per situar-lo en la primera línia mundial esportivament, econòmica i social? A Sandro Rosell, com al seu predecessor, se li ha de reconèixer el desig de fer el Barça encara millor i la valentia d'intentar-ho, i la seva obra dictarà la sentència. L'ajudaria molt saber escoltar i llegir tant com Mascherano, positivar les crítiques en comptes de menystenir-les i fer el que no fan els paladins de Madrid 2020, autocrítica. Perquè es pot celebrar la millor lliga de la història i alhora criticar la gestió de la plantilla que va debilitar l'equip a la primavera; es pot voler més animació al Camp Nou i no voler els Boixos; o donar suport al club en l'afer Abidal i criticar la seva hipocresia en l'afer Guardiola. L'oportunitat del contracte amb la Cruyff Foundation és criticable, però que el Barça no li pagui el que està firmat és patètic. Tan possible és creure en l'encert del fitxatge de Martino com criticar la incapacitat per resoldre el problema al centre de la defensa. No entendre això és bunqueritzar-se, i això sí que és autodestructiu.