Quin paper ha de jugar l'esport en el procés cap al referèndum, la consulta o directament la independència? No és una pregunta fàcil, perquè l'esport no és una ciència exacta. És una suma eclèctica d'institucions públiques, clubs privats, mitjans de comunicació, petites empreses, grans multinacionals, operacions de màrqueting i, sobretot, esportistes individuals que deuen tenir el seu propi criteri. Dic deuen perquè la majoria amaguen els seus sentiments nacionals. I probablement fan bé, perquè no és el mateix tenir el suport d'una nació de set milions que tenir al darrere un estat de 40, amb tot el que suposa econòmicament aquest fet. Tampoc és agradable, a més, que et vagin insultant cada dos per tres pel simple fet d'expressar una opinió que no és ni política, sinó sentimental.

Així, ahir, molts dels grans professionals de l'esport català –digueu el nom que vulgueu– ens desitjaven pel Twitter una bona Diada amb missatges d'una neutralitat tan asèptica que podrien haver estat escrits fa 20 anys. L'objectiu era mostrar una certa catalanitat i al mateix temps obviar un dels grans esdeveniments de la història moderna del país. Un driblatge digne d'un Garrincha en estat de gràcia. El temor de donar suport públic a una causa com aquesta és tan notori que si no fos perquè ho tenim tots assimilat faria basarda i tot. És una censura practicada amb precisió quirúrgica per aquells que temen no només la secessió, sinó la catalanitat en si mateixa. Resumint: digues que estàs a favor del dret a decidit i et direm fill de puta.

El Barça, que és un símbol que va molt més enllà de l'esport, també ha actuat amb cautela en una Diada d'enorme transcendència. “Us deixem fer-ho al Camp Nou, però a la gespa no. Ja se sap, es pot fer malbé i tal...” En tot cas, s'estalvia de cara a la seva influència a l'Estat espanyol, la poderosa i perillosa imatge de la Via al mig d'un terreny de joc universal. El Barça, ho sabem perquè ens ho han dit, estarà al costat del que decideixi el poble català, una manera com una altra de mantenir-se dins una calculada ambigüitat, que no critico, només constato. El secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, també ha decidit apostar-ho tot a la carta de la independència. Ell mateix va dir en la seva primera entrevista en aquest diari que Catalunya no jugaria mai un mundial de futbol fins que no fos independent. Tota una declaració d'intencions. La lluita pel reconeixement les seleccions en l'àmbit internacional suposa un desgast tan enorme que més val anar al tot o res. La doctrina de Samaranch d'assimilar països esportius a països reconeguts per l'ONU ja no hauria de ser un impediment per al país, sinó una palanca més. Ja sabem cap on hem de remar. Les estacions intermèdies funcionen bé com a símbols, però a la llarga són un destorb si al davant tens un Estat que no permet, ni tan sols, que el tren comenci a rodar. La mateixa Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes també s'ha sumat a l'estratègia d'obtenir la sobirania completa i no a bocins.

Les federacions i els clubs del país, que viuen la pitjor crisi econòmica dels últims 20 anys, comencen a entendre també que mentre els recursos volin impunement cap a Madrid (puc dir-ne espoli?) ja podran dir missa que hauran d'anar decreixent, minvant o desapareixent. Molts presidents i directius van desfilar ahir també per la Via Catalana. Per a molts és una qüestió de sentiments, però també de supervivència. L'esport, com l'economia, es va desenvolupar a Catalunya fa més de cent anys paral·lelament als països més moderns d'Europa mentre les elits i l'aristocràcia castellana es dedicava, bàsicament, a acumular terres i tractar els seus ciutadans com a súbdits inferiors. Però Catalunya, esportivament, s'ha anat empobrint, cosa que no es pot dir de la resta d'Espanya. No sé si m'explico.