Fa poc, vaig conèixer Arturo Guzmán, responsable del programa ADO Xile, en el marc d'una visita al Duoc Universitat Catòlica de Xile aquest agost. Aquest gestor, admirador del projecte Barcelona92, és un ferm defensor de la política d'alt rendiment esportiu com a base de la creació “d'imatge-país”. De fet, quan explica el programa ADO ho té clar: “Les medalles són el nostre objectiu, ara treballem per tenir més medalles d'or perquè cada medalla dóna valor a la marca Xile.” En total, el govern de Xile destina 8 milions de dòlars en polítiques esportives.

Parlant d'esport, però, quan un arriba des de Barcelona, sempre pot intentar tenir l'última paraula. Guzmán assumeix que el programa ADO xilè és un copypaste de l'espanyol, el llegat dels Jocs ha estat plenament ben gestionat i, sobretot, la ciutat té el millor ambaixador: el FC Barcelona. El club és emblema esportiu de la ciutat, i del millor futbol europeu: l'alt rendiment sobre la gespa és el quid de tot plegat. Però, més enllà del terreny esportiu, més difícil és posicionar el Barça com “aquell exèrcit simbòlic desarmat” de Catalunya, com el definia Vázquez Montalbán. En el terreny dels valors polítics, la marca Barça havia crescut internacionalment al costat del logotip d'Unicef –aquell “més que un club en el món”–, que posicionava el club com a ambaixador de la pau, la concòrdia i la infància. Després, fer similituds entre el “més que un club” a Espanya –que recull l'essència política de l'entitat– i el posicionament internacional, era senzill.

Ara bé, l'estreta relació que el Barça ha acabat tenint amb el govern de Qatar –el contracte amb Qatar Airways es va publicar mentre era a Xile– distorsiona el posicionament internacional del club. “Què farà el Barça si a Qatar mai se li troba una pràctica poc democràtica?”, comentaven força estudiants del DuocUC que es mostraven sorpresos perquè el club havia venut definitivament l'espai central de la samarreta a una marca tan volàtil com un país de l'Orient Mitjà. Definitivament, aquesta també és una qüestió que segurament plana com un mantra pel cap de molts socis, que s'autoconvencen que els milions qatarians eren clau per continuar tenint el dream team del nou segle.