Tornem a la llinda. Després del partit contra el Sevilla, el món culer se situa en aquell punt tan fi que separa l'empipada i el derrotisme definitius de l'optimisme i fins i tot l'esquitx d'eufòria. Un pas en fals i caurem a l'altra banda. Però si s'ha guanyat tot en la lliga i el Barça ja avantatja de dos punts el Madrid! Sí, però hi ha una altra dada objectiva, a partir de la mera observació del partit: en el gol del 2-2, l'atacant remata estrepitosament sol. Tot i l'entestament de Tata Martino a recuperar la pressió, les debilitats defensives tornen a aflorar. I quan diem debilitats defensives no cal apuntar només els quatre de la defensa, per bé que clama al cel que Piqué necessita algú que el pugui fer seure.

Abans del córner del 2 a 2, una culer renegaire del meu costat va anunciar profèticament (aquells comentaris que mai s'han de fer abans d'un córner, i menys veient com els defensa el Barça): “D'això depèn que ens n'anem a dormir emprenyats o mig contents.” I per uns instants vam tombar cap a la primera opció. Una mostra metafòrica del que és el joc, encara que llavors no estàvem per metàfores. Però si algú va il·lustrar aquesta llinda futbolística era el president emèrit de la penya local, ahir al bar de concentració dels partits del Barça. Estava enfurismat pel grau de patiment que l'equip ha infligit a la seva parròquia en els últims partits. “El patiment” és un tret identitari culer, passi el que passi, independentment de com evolucioni el joc. Però és cert que contra el València i contra el Sevilla el patiment ha semblat estalviable. En acabar el partit agònic de dissabte, després de l'aparició salvadora de Messi –tant és que estigui apagat la resta del matx– i la rematada triomfal del Jugadorasso, el president emèrit de la penya local va acabar esclatant: “Aneu a la merda, home!” Les rialles compassives dels que l'escoltàvem van fer que tot seguit afegís algunes precisions amortidores de la seva ira. “Home, és que és veritat, no podem anar enlloc amb aquesta defensa... L'altre dia ja va passar, i avui també...”

L'equip de Tata està temptejant perillosament aquesta llinda tan prima. L'any passat, amb un inici de temporada similar, va ocórrer el mateix. Malgrat això i malgrat aquest “aneu a la merda” final, expressió del patiment acumulat, hi ha fars per a l'esperança. El primer, la consciència d'haver de millorar moltes coses. L'expressava el mateix Martino i també El Jefecito, un immens Mascherano que està apuntalant la defensa com ningú. La gestió de la plantilla, les rotacions pensades, la recuperació de certs jugadors, les noves opcions tàctiques, el sentit comú, combinat amb la fermesa i la claredat de les rodes de premsa de Martino, donen bones vibracions. Com ell deia, guanyant és sempre més fàcil millorar. Amb tots els punts al sarró, ara cal refermar-se, no menystenir les debilitats i acontentar, entre d'altres, el president emèrit de la penya local.