23 d'agost de 1989. Dos milions de persones formen una cadena humana de 670 quilòmetres unint Estònia, Letònia i Lituània per mostrar a la comunicat internacional el seu desig d'independència, de tornar a caminar en solitari, fora de l'URSS. Mentre al carrer la Via Bàltica deixava el món bocabadat, en l'esport tot restava inalterable. Un parell de mesos abans, a finals de juny, Iugoslàvia s'havia coronat campiona d'Europa de bàsquet, en una competició amb tan sols vuit equips. El líder de la selecció balcànica i MVP del torneig era croat, un dels molts de l'equip (Drazen Petrovic), com també hi havia alguns serbis, un eslovè i un montenegrí. El bronze va ser per a la Unió Soviètica, en què les tres repúbliques bàltiques hi tenien la seva representació. En especial, Lituània, amb Sabonis, Marciulionis i Kurtinaitis al davant. Al cap de tres anys d'aquests fets, el 1992, el panorama havia canviat radicalment. Estònia, Letònia, Lituània, Croàcia i Eslovènia havien obtingut el reconeixement internacional per ser independents. Algunes –en concret, Croàcia i Lituània– fins i tot van estrenar el seu nou estatus en els Jocs de Barcelona, i en bàsquet, van ser plata i bronze, respectivament.

Ara, pensem per un moment. No ens sona tot això? El paral·lelisme entre tota la seqüència de fets abans esmentada i la realitat catalana és tan marcat que sembla extret d'una novel·la. Però és real. I ja no només per la capacitat del nostre país de fer la Via Catalana per expressar a tothom la intenció de caminar en solitari, sinó perquè els nostres esportistes –i ara estem parlant de bàsquet– formen la columna vertebral de la millor selecció espanyola de sempre i gran jerarca del continent en l'última dècada. Com en el seu dia ho havien estat l'URSS i Iugoslàvia. Tant de bo que el desenllaç fos el mateix –i a qui no li agradaria veure Catalunya competint amb naturalitat en els Jocs de Rio de Janeiro el 2016?–, però em temo que el procés serà més llarg i tortuós i ens caldrà persistència per assolir-ho. Tant és així que, segurament, ni els germans Gasol ni Navarro ni potser Ricky podran defensar la samarreta de la selecció catalana en un gran campionat. Això no vol dir que els que hi hagi no tinguin capacitat per competir al màxim nivell. Catalunya és país de bàsquet –només s'ha de veure les fitxes que s'hi tramiten i els jugadors que arriben contínuament a l'elit–, per bé que és innegable que el futbol està per sobre en tots els sentits ara mateix.

Avui arrenquen els quarts de final de l'europeu d'Eslovènia. Entre les vuit seleccions supervivents, n'hi ha quatre que, en iniciar-se la dècada dels noranta, no eren estats propis. Es tracta de Croàcia, Eslovènia, Lituània i Ucraïna. En el cas dels tres primers, països petits, sense gaire població i amb l'esport de la cistella molt interioritzat en el seu teixit social. Similituds molt clares amb Catalunya que, en cas de poder participar en l'europeu, a priori hauria també d'estar lluitant per les medalles. Qui sap si ocupant el lloc d'Espanya que, sense el potencial català, no exhibiria l'autoritat implacable que li han donat un mundial, dos europeus i dues plates olímpiques. Deixaria de ser una selecció de primer ordre. Mentre esperem que aquest somni de molts pugui cristal·litzar com més aviat millor, continuem morint-nos d'enveja veient com xalen els aficionats eslovens i els lituans amb la seva selecció en aquest europeu. Ells són el nostre mirall per no defallir, per pensar que el procés pot acabar de la millor manera. Podem traslladar-nos en el pensament al 2019 o al 2021 i imaginar que Catalunya participa en un europeu. Fins i tot que arriba a quarts, a semifinals o a la final. Quin somiatruites, algú pot pensar. Potser sí, però segurament el mateix li devien dir a un lituà fa 25 anys, fins i tot després de la Via Bàltica. I ara això està passant.