Sovint recordo com un pro­fes­sor ens va comen­tar a l'ins­ti­tut que teníem sort perquè nosal­tres érem la pri­mera gene­ració edu­cada en plena democràcia, si ente­nem que la tran­sició espa­nyola va ser un procés democràtic, cosa bas­tant dub­tosa tot i que no és l'àmbit que ara ens ocupa. Tots els que ens van pre­ce­dir, doncs, van ser edu­cats, durant uns anys o durant tota la seva vida esco­lar, en el fran­quisme. Men­tre recordo aque­lla frase també cons­tato que pràcti­ca­ment tots els diri­gents polítics espa­nyols i per­so­nat­ges influ­ents en la soci­e­tat hispànica són més grans que jo mateix. Tinc la sos­pita, doncs, que l'adoc­tri­na­ment que van sofrir en l'escola fran­quista i en tots els altres àmbits els està pas­sant fac­tura. Ells, pobres, no en tenen la culpa. Eren nens, eren joves, eren ado­les­cents i no tenien prou consciència per saber que els esta­ven ino­cu­lant les bases d'un pen­sa­ment que tots conei­xem i que els per­se­gui­ria la resta de la seva vida, des­truint així la uto­pia de la infància lliure de pre­ju­di­cis que pre­di­cava Rous­seau.

L'escola no va ser l'únic vehi­cle perquè tota la plana major del PP i el PSOE actu­als, per citar només dues orga­nit­za­ci­ons, quedés afec­tada per l'edu­cació que pro­mul­gava el règim d'aquells anys. També hi havia la tele­visió, és clar, i el cinema, l'esport, els lli­bres i la cen­sura. Els infants, sense capa­ci­tat de raci­o­cini clar, rebien dia rere dia a casa seva, com a l'escola, un pen­sa­ment únic i inequívoc sobre la visió del món i d'Espa­nya. Els polítics espa­nyols dema­nen ara als fis­cals que atu­rin segons quins pro­gra­mes a la tele­visió cata­lana perquè posen en perill la capa­ci­tat de dis­cer­nir de la mai­nada a Cata­lu­nya. Veient què han fet ells els últims 30 anys, els haig de donar la raó. Si algú hagués actuat a temps con­tra l'edu­cació i tot el fran­quisme en gene­ral ara no estaríem així. La repugnància vers la democràcia que sen­ten gover­nants, minis­tres, jut­ges i pen­sa­dors espa­nyols va començar fa dècades a les aules. Els infants es van veure inde­fen­sos al davant de la pro­pa­ganda fei­xista. Allò sí que era un movi­ment que anava des de dalt cap a baix.

La qüestió és si van ser immu­nes Mari­ano Rajoy, Espe­ranza Aguirre, Fran­cisco Pérez de los Cobos, Pedro J. Ramírez, Alfredo Pérez Rubal­caba i tants altres senyors i senyo­res que ens obser­ven amb mirada acu­sa­dora, a les prèdiques ideològiques de l'assig­na­tura de for­mación del espíritu naci­o­nal. Segons ells matei­xos, és clar que no. Si l'edu­cació, la immersió lingüística, TV3 i el Club Súper 3 m'han con­ver­tit en inde­pen­den­tista con­tra la meva pròpia essència, en què es van con­ver­tir ells que van viure fins més enllà dels 18 anys sota el fran­quisme?

Espa­nya encara és a temps de fer que Cata­lu­nya tin­gui una tele­visió regi­o­nal asèptica amb una pro­gra­mació vul­gar i avor­rida. També és a temps de fer can­viar la llei d'edu­cació, de reti­rar el català de les esco­les i de fer ren­dir-nos al gran minis­tre Wert en la seva missió espa­nyo­lit­za­dora. Amb molta capa­ci­tat de con­vicció fins i tot els cata­lans podrien cele­brar en massa els tri­omfs de les selec­ci­ons espa­nyo­les. Tot això, des de la seva òptica, es pot arre­glar. El pro­blema de fons, però, no és aquest, sinó que allò que va pas­sar durant 40 anys ja no té remei.