Confessió d'un adoctrinat
Sovint recordo com un professor ens va comentar a l'institut que teníem sort perquè nosaltres érem la primera generació educada en plena democràcia, si entenem que la transició espanyola va ser un procés democràtic, cosa bastant dubtosa tot i que no és l'àmbit que ara ens ocupa. Tots els que ens van precedir, doncs, van ser educats, durant uns anys o durant tota la seva vida escolar, en el franquisme. Mentre recordo aquella frase també constato que pràcticament tots els dirigents polítics espanyols i personatges influents en la societat hispànica són més grans que jo mateix. Tinc la sospita, doncs, que l'adoctrinament que van sofrir en l'escola franquista i en tots els altres àmbits els està passant factura. Ells, pobres, no en tenen la culpa. Eren nens, eren joves, eren adolescents i no tenien prou consciència per saber que els estaven inoculant les bases d'un pensament que tots coneixem i que els perseguiria la resta de la seva vida, destruint així la utopia de la infància lliure de prejudicis que predicava Rousseau.
L'escola no va ser l'únic vehicle perquè tota la plana major del PP i el PSOE actuals, per citar només dues organitzacions, quedés afectada per l'educació que promulgava el règim d'aquells anys. També hi havia la televisió, és clar, i el cinema, l'esport, els llibres i la censura. Els infants, sense capacitat de raciocini clar, rebien dia rere dia a casa seva, com a l'escola, un pensament únic i inequívoc sobre la visió del món i d'Espanya. Els polítics espanyols demanen ara als fiscals que aturin segons quins programes a la televisió catalana perquè posen en perill la capacitat de discernir de la mainada a Catalunya. Veient què han fet ells els últims 30 anys, els haig de donar la raó. Si algú hagués actuat a temps contra l'educació i tot el franquisme en general ara no estaríem així. La repugnància vers la democràcia que senten governants, ministres, jutges i pensadors espanyols va començar fa dècades a les aules. Els infants es van veure indefensos al davant de la propaganda feixista. Allò sí que era un moviment que anava des de dalt cap a baix.
La qüestió és si van ser immunes Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, Francisco Pérez de los Cobos, Pedro J. Ramírez, Alfredo Pérez Rubalcaba i tants altres senyors i senyores que ens observen amb mirada acusadora, a les prèdiques ideològiques de l'assignatura de formación del espíritu nacional. Segons ells mateixos, és clar que no. Si l'educació, la immersió lingüística, TV3 i el Club Súper 3 m'han convertit en independentista contra la meva pròpia essència, en què es van convertir ells que van viure fins més enllà dels 18 anys sota el franquisme?
Espanya encara és a temps de fer que Catalunya tingui una televisió regional asèptica amb una programació vulgar i avorrida. També és a temps de fer canviar la llei d'educació, de retirar el català de les escoles i de fer rendir-nos al gran ministre Wert en la seva missió espanyolitzadora. Amb molta capacitat de convicció fins i tot els catalans podrien celebrar en massa els triomfs de les seleccions espanyoles. Tot això, des de la seva òptica, es pot arreglar. El problema de fons, però, no és aquest, sinó que allò que va passar durant 40 anys ja no té remei.