El bon moment de Cesc Fàbregas
Fa pocs dies vaig llegir en un diari esportiu que, finalment, tot indica que aquesta serà la temporada en què Cesc triomfarà al Barça. Que la tercera serà la bona. Potser sí, i bé que me n'alegraria. L'argument, però, era insuficient. Apel·lava al fet que l'inici de temporada de Cesc Fàbregas és espectacular i que, junt amb el seu talent i determinació futbolístiques, la seva mobilitat el fa incontrolable: sense que pugui identificar-se en quina posició juga, pot aparèixer al lloc més inesperat. Bé, recordo haver llegit coses semblants sobre Cesc en les dues temporades precedents. També va fer un bon inici de temporada i resultava igualment imprevisible en el millor sentit. Però, a mesura que passaven les setmanes i s'encadenaven els partits, Cesc s'apagava i es convertia en previsible. I no passava que pogués aparèixer en qualsevol lloc, sinó que no trobava el seu lloc en l'equip i, de fet, l'anava perdent. Amb tot això que dic, potser exagerant una mica, no voldria menysprear Cesc, que em sembla un excel·lent futbolista. Potser sí que, finalment, aquest serà l'any de la seva consagració al Barça, i si és així segur que ho notarà aquest equip, que ara sembla una mica fràgil. Això a pesar que hagi guanyat tots els partits de lliga i també el primer de la Champions amb una golejada una mica enganyosa a l'Ajax, que va permetre tenir l'esperança que un actiu Bojan podria haver trobat un equip per desenvolupar el seu talent i una concepció del joc adquirida a la Masia seguint, precisament, una tradició futbolística originada en el club holandès i trasplantada feliçment a can Barça. Tanmateix, com que apuntava en l'article de la setmana passada, donem-nos una mica de temps per valorar l'estat dels futbolistes i de l'equip barcelonista. Ja ho sé que els diaris surten cada dia i també que sembla que estiguem obligats a fer judicis en cada moment, però sempre cal una mica de prudència. En tot cas, valoro que Cesc hagi desestimat una bona oferta del Manchester United, un grandíssim club, prioritzant el desig de continuar al Barça (on tampoc cobra malament) i amb la confiança, suposo, que arribarà a donar-hi el millor d'ell mateix. L'oferta també era bona per al Barça, però, després de la marxa de Thiago Alcántara al Bayern, es devien adonar que, si Cesc també se n'anava, es crearia un forat al mig del camp ofensiu.
El cas és que, certament, Cesc Fàbregas està en prou bona forma, cosa que, de moment, no sembla que es pugui dir de Xavi i d'Iniesta, dels quals no cal que digui que són uns jugadors excepcionals. O potser és que no troben el seu lloc en un equip que, en un procés de transformació possiblement inevitable, està perdent la finesa, esperem que de manera transitòria, i el sentit de la construcció del joc per abocar-se a un cert vertigen. El cas és que hem pogut tenir la sensació que, a banda de l'estat de forma i que no es posi en qüestió que ha fet algunes aportacions decisives en els partits d'aquest inici de temporada, si Cesc mena l'equip es guanya en rapidesa i verticalitat a canvi de perdre certa precisió i una mica de control. Però ara, amb Cesc o sense, el control sembla sovint perdut, a vegades fins i tot quan hi és Xavi, i em remeto al partit recent contra el Sevilla. Són només observacions, potser equivocades o, en tot cas, passatgeres. El problema no seria que l'equip es transformés, sinó que perdés una certa consistència precisament com a equip i que, perdent la seva identitat, aleshores sobretot depengués de les aportacions individuals, com ara les de Cesc, les de Neymar, que es va integrant i desbordant els contraris, i, és clar, les de Messi, decisiu fins i tot en partits en què sembla absent (o potser cansat de tants viatges). À suivre, si bé he deixat per a la setmana que ve el tema de Casillas.