Allà era ell, mirant al pal esquerre de la porteria, ben a punt d'entrar a l'àrea menuda. Esperant el baló que li enviaven des de l'altre costat. Alerta, com ho ha estat sempre. Amb una samarreta blava, el braçal de capità i el número catorze a l'esquena. Va fer un gest petit amb la mà, quasi invisible, mentre deixava enrere el defensa, tot sabent que Dax McCarthy li enviaria el baló ran la gespa, com a ell li agrada tant. Va córrer uns metres, pocs, va posar el peu i, pam! la bimba ja era dins la porteria. Com tantes altres vegades. Un gol més. Però no pas un altre. Aquell era el gol quatre-cents de Thierry Henry, però també el primer dels Red Bulls de Nova York contra Toronto. Aquell era un gol que feia honor a tota una carrera extraordinària, però també el que obria pas a l'equip de la ciutat dels gratacels en la fase final de l'MLS.

I Henry, el gran Thierry Henry, es va posar dempeus i va alçar la mà dreta per recolzar-se al pal de la porteria, la mà esquerra sobre l'anca, les cames com creuades de forma displicent. Va acotar el cap i es va repenjar a la porteria durant un segon que va durar una eternitat. Fins que Steele, que venia corrents cap a ell, se li va pujar a collibè, indiferent en aquell moment d'intimitat enmig del món. L'estadi aleshores va bramar, amb un aplaudiment unànime dels seguidors dels dos equips, sense distinció de banderes. Era l'aplaudiment sincer i agraït cap a una llegenda del futbol que es recolzava en una porteria, conscient, als trenta-sis anys llargs, del que acabava de fer.

I jo, assegut al sofà de casa, vaig somriure i vaig recordar com aquell mateix jugador em va fer patir a Saint-Denis i em va fer gaudir al Santiago Bernabéu. I la meua memòria va volar cap a aquell gol des del mig camp, amb Casillas eixint a la desesperada i tots pendents del botar suau d'aquella pilota cap a la xarxa, pam, pam, pam, pam...