En veure l'epígraf, algun lector podria pensar que farem aquí l'enèsima crítica ploramiques sobre el calendari atapeït del futbol hiperprofessional. Aquesta batalla ja la donem per perduda, manen i manaran els interessos dels directors d'aquest circ en el qual ni artistes ni espectadors poden badar boca. No va per aquí. Va per una altra evidència poc assumida, com és que el calendari no existeix en el pensament de l'afició blaugrana. S'ha estripat, es prescindeix totalment i tant se val si som al setembre o al final de temporada. No importa gens. S'ha de guanyar per sistema i l'exigència encara creix, esperonada per l'evidència. Mentre aquest equip disposi dels noms de la gloriosa època liderada per Messi, és indiscutible: hauran d'ampliar la nombrosa col·lecció de títols fent, de passada, i a sobre, exhibicions en cada matx d'acord amb l'excel·lència estètica dels temps viscuts fa quatre dies. No es tracta de nostàlgia del Pep Team, parlem d'un tarannà cada cop més visceral, d'un diccionari particular en el qual també s'han esborrat altres conceptes com ara transició, i la paraula paciència no ha aparegut mai entre les seves pàgines. Vivim en un curt període de treva, simplement. La parròquia culer atorgarà els cent dies de gràcia a Gerardo Martino simplement perquè ha caigut en gràcia i quatre partits més, com aquell qui diu, a Neymar per resoldre la seva aclimatació. I després, a rutllar com màquines, seguint el costum. Així d'ingrat resulta el panorama, així d'exagerat en la col·locació del llistó que conformi les ambicions del respectable. Com cantava Jim Morrison amb The Doors ja fa un grapat d'anys i reclamaria l'aficionat sense punyetes, volem el món i el volem ara. I no es conformaran amb menys, que ja fa anys que ens coneixem massa tots plegats.

A Martino ja li deuen xiular les orelles. Es declara fidel a les característiques del model, conegudes arreu, i confessa que el seu rol no és cap altre que la recuperació de les essències i forjar l'evolució que torni a convertir l'equip en un ens imprevisible, capaç de destrossar aquest continu malson del 4-5-1 situat en un pam de terreny que els rivals li planten al davant com parany en el qual alguns aconsegueixen caçar la bèstia grossa. A banda del que succeís anit a Vallecas, la gent vol continuïtat sostinguda, reconèixer ràpidament la cara del triomfador i que Neymar, per esmentar un dels protagonistes, passi de les dues pinzellades per actuació a resoldre partits en versió brasilera de l'arribar i moldre. Ni setembre ni històries. D'aquí a quatre dies la tornarem a ballar, recuperarem el remugueig i la crítica. Quan t'acostumes al triple salt mortal sense xarxa, demanes el quàdruple o t'avorreixes. I per aquí van les coses. És el Barça.