Abans de desplaçar-me fins al bar a veure el Rayo-Barça vaig estar llegint Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas. El protagonista és un editor vingut a menys, tant a menys que s'ha jubilat i va camí de convertir-se en un hikikomori que veu visions i fantasmes per tot arreu. Vaig deixar la lectura quan el protagonista i la seva colla ja corrien per Dublín i assistien a una lectura pública de l'Ulisses de Joyce, dins el Bloomsday. Tot tranquil, en definitiva. Entrava al bar al minut 5 de partit. Aposentada al vèrtex circumstancial d'una taula, vaig començar a sentir un veí que es queixava de l'estil del Barça, que això ja no és el Barça, que tot són pilotes llargues... Érem al minut 5. Si al minut 5 ja ho volíem cremar tot, quin sentit tenia veure la resta del partit? Em vaig començar a neguitejar perquè aquell home, en aquell minut 5, exagerava: fins ara al Barça, igualment ofensiu, se li havia vist un intent de ser més vertical, però també moltes altres coses, com ara les línies desordenades i la falta de solidesa i control del partit, més enllà de la passada llarga de la punyeta. “Veus, passada llarga!”, va criticar el veí quan un central va fer una passada bona a Neymar. Però era la prova irrefutable que estàvem al límit del naufragi. Per un moment em va venir la visió d'allò que de vegades ha explicat Xavi Hernández, que en l'època de Van Gaal l'afició semblava que acabés desitjant que l'equip perdés perquè es pogués cremar tot.

Però encara em vaig neguitejar més quan els minuts passaven i veia que, efectivament, tothom tirava pilotes llargues, allò era un descontrol i qui feia l'efecte de tocar-la més era el Rayo Vallecano. Vaig pensar en Vila-Matas i la seva Dublinesca, algú m'estava fent una mala passada, tot allò, aquells papers invertits, aquell hooligan que ara podia tenir raó...No entenia res i al camp tot estava capgirat. Els papers s'havien invertit tant que l'amic del hooligan, en un moment que s'hi acostava un fill, un fill seu vull dir, li va etzibar: “Deixa'm, no em parlis, no em diguis res més, vés a fora.” Senyor, però si el partit era una desferra.

Evidentment, a la segona part vaig canviar de posició. Calia fer alguna cosa. I per fer alguna cosa vaig posar-me a llegir diaris i mirar de gairell el partit: una distància fingida per esfumar els fantasmes. Com havien vingut de Dublín fins al Vallès Oriental? Però en la segona part, la xerradeta del Tata Martino i com van sortir els futbolistes els va esbandir tots. Les visions extravagants ja no van reaparèixer. 0-4 i 45 minuts bonics, per a l'esperança. També molt per soldar. En arribar a casa vaig sentir l'explicació de per què tantes passades llargues contra el Rayo –no sé si em convenç, però almenys hi havia un motiu– i vaig veure clar que ara cada partit les estarem comptant. Justament el camí invertit que ara sembla que fa el Madrid. Una altra picada d'ullet vila-matiana. Gairebé fa riure. Veurem qui es crema.