Deu ítems del moment

1 Aixe­car la catifa. És històrica la catifa blau­grana. Cada pre­si­dent ha tin­gut la seva catifa metafòrica, en què ha ama­gat les ver­go­nyes. Ara, tenim el cas del pre­si­dent del Barça, San­dro Rosell, que tenia un nou model de catifa, la bra­si­lera. El pre­si­dent es va expli­car a Cata­lu­nya Ràdio i va des­ta­par així rumors sobre els seus supo­sats pro­ble­mes al Bra­sil. Segur que la millor manera d'evi­tar dub­tes és amb trans­parència, expli­cant-se. Cal seguir per aquest camí.

2 L'acord de publi­ci­tat. De totes les mane­res pos­si­bles hem expli­cat l'error del con­tracte del Barça amb Qatar. El con­tracte no és prou bo, perquè el Barça per­cep pocs diners i és una llàstima que, a més, es vagin conei­xent, a poc a poc, un munt de con­tra­pres­ta­ci­ons publi­citàries, com la gegan­tina lona de Qatar Arways ubi­cada al Camp Nou.

3 Pro­grama elec­to­ral. El Barça com a club dels socis, podria arti­cu­lar algun apar­tat al seu web en què es fes un segui­ment del com­pli­ment del pro­grama elec­to­ral del pre­si­dent? Des d'Èxit Blau­grana ho fem, però fora bo que també ho fes la part pro­me­tent, oi?

4 Par­ti­ci­pació. Diuen que pocs socis s'han apun­tat per revi­sar la pro­posta d'esta­tuts del club. No seria mala idea pro­mo­ci­o­nar-ho més i, alhora, poder-ho fer en línia?

5 La indecència de Bale. Fa uns dies el Tata Mar­tino va fer unes decla­ra­ci­ons que no com­par­teixo sobre el fit­xatge de Bale pel Real Madrid. Si ha cos­tat 100 mili­ons d'euros, evi­dent­ment és un preu exa­ge­rat, però crec que forma part de la lògica o de la il·lògica gene­ral de la indústria fut­bolística.

6 L'auto­com­plaença. Xavi va reconèixer que la tem­po­rada ante­rior, amb la greu situ­ació de Tito, la plan­ti­lla va caure en un dels grans perills: l'auto­com­plaença. La temp­tació de per­dre l'exigència extrema per gua­nyar-ho tot sol ser habi­tual, però cal com­ba­tre-la amb totes les for­ces. Veient l'inici de tem­po­rada del Barça, penso que l'equip s'ha de tro­bar a si mateix i no dei­xar de remar inten­sa­ment, per afron­tar els mesos deci­sius en plena forma.

7 Mou­rinho i el tea­tre. Va ser esperpèntic l'espec­ta­cle, un xou absurd de Mou­rinho en el par­tit de la super­copa d'Europa con­tra el Bayern de Munic. Durant bona part de la pròrroga el tècnic del Chel­sea es va dedi­car a fer de Manolo del Bombo, engres­cant la seva afició, en lloc de diri­gir el seu equip. Mal­grat els evi­dents mèrits cur­ri­cu­lars de Mou­rinho, la cari­ca­tura l'ha superat i final­ment, des­vi­ant el focus prin­ci­pal de la seva feina, a poc a poc va per­dent el seu crèdit. La der­rota amb el Basel en la Cham­pi­ons ampli­fica l'evidència.

8 La pla­ni­fi­cació de la tem­po­rada: la falta de pro­gra­mació de la lliga és ja un clàssic: no sabem ni els dies ni les hores dels par­tits de la tem­po­rada. Arri­barà el moment en què el sen­tit comú bri­llarà?

9 El virus de cada any. El fut­bol pro­fes­si­o­nal ja és prou exi­gent per sumar-hi cada prin­cipi de tem­po­rada més par­tits de selec­ci­ons naci­o­nals. Cada curs la mateixa cançó, cada curs la mateixa queixa, cada curs la mateixa resig­nació. Aquest pro­blema endèmic, una xacra que ningú s'atre­veix a afron­tar. I és que el Barça i el Real Madrid, més enllà dels par­tits que dis­pu­ten entre ells, en què tenen el gran parany, els par­tits que més pro­ba­ble­ment poden empa­tar o per­dre, són els dels virus FIFA.

10 Abi­dal. Espe­rem que mai més el Barça vis­qui un cas com el d'Abi­dal. I si mai passa, espe­rem que el club el renovi automàtica­ment i més, si ho ha promès. Per­dre'l és renun­ciar a un fut­bo­lista fantàstic i, a més, dir adéu a un far, a un exem­ple de lluita per la vida.