Gran partit. I amb detalls interessants. Per exemple, que no es va trobar a faltar, al contrari, un tal Verdú que ara resulta que és suplent al seu nou equip. O que un tal Víctor Sánchez no només fa gols de bandera, sinó que aguanta el pes de l'equip. O que hi ha un entrenador a Bilbao que es diu Valverde i que havia jugat a l'Espanyol de les meravelles europees. O que els jugadors bilbaïns discuteixen a l'àrbitre com si fossin del Madrid. Però, a banda del resultat i altres consideracions, una de les coses més positives de la victòria de l'Espanyol de dilluns és l'anàlisi que en va fer l'entrenador en acabar. És realista. Demostra que toca de peus a terra i, a més, ho proclama en veu alta perquè el senti tothom. Aguirre és conscient que amb la seva mentalitat, amb el tracte amb els jugadors i la seva filosofia futbolística ha fet que canviés el rumb d'un club que només té capacitat per navegar a baixes velocitats. El mexicà ha demostrat també que té memòria, molta memòria, i que no deixa que els fums li pugin al cap. Amb seny i contundència va alertar que quan la pilota no vulgui entrar vindran les inexorables hores baixes. Ho diu la història i la llei del pèndul. I si ara més d'un es deixa endur per l'eufòria dels punts aconseguits o pel fet de no haver perdut encara cap partit, vindrà la patacada i serà llavors quan Aguirre amb un altre “la cagamos” podrà dir que ell ja havia avisat. Perquè si una situació no és del tot lògica, per no dir normal, és el que està passant després que s'hagin disputat cinc jornades. L'Espanyol i el Vila-real, amb unes inversions mínimes, insignificants, d'“ai, senyor” estan ben a prop dels que solen tirar la casa per la finestra a l'hora de contractar i pagar nòmines. I, a sobre, els altaveus respectius es passen les setmanes divagant sobre si s'ha trobat el model, es respecta la tradició, se segueix el mestre o si s'inventa i es reinventa un nou sistema de joc. Au va!