La doble nacionalitat
El debat de la doble nacionalitat en una futura Catalunya sobirana no l'he començat jo. El Consell de Transició Nacional n'està parlant, i Oriol Junqueras també va avançar que és una possibilitat que es pot proposar abans de realitzar la consulta. És una manera de fixar legalment allò que Andrés Iniesta va comentar a TV3 fa un parell de setmanes, que és compatible sentir-se català i espanyol al mateix temps. Tots sabem que aquest és un sentiment compartit per molts catalans, fins i tot ara que l'independentisme és majoritari. Nosaltres acceptem amb gran naturalitat que els catalans es puguin sentir espanyols mentre que a Espanya el sentiment catalanista provoca un rebuig que arranca des de temps immemorials i que és el que ens ha portat finalment a un carreró sense sortida.
Però com afectaria la doble nacionalitat en una Catalunya independent les nostres seleccions esportives? D'entrada, qualsevol esportista català podria escollir amb quin país preferiria competir. L'elecció, com ja va passar en els països bàltics o balcànics, es faria només una primera vegada perquè els estatuts de la major part de les federacions internacionals no permeten anar saltant d'un país a un altre. Els professionals es poden trobar, doncs, al davant d'un gran exercici de responsabilitat. Espanya o Catalunya? Llevat d'alguns casos molt simptomàtics, com el de Pedro Gil en l'hoquei sobre patins, tothom podria tenir els seus propis dubtes. Fins i tot alguns aficionats podrien entendre que jugadors que han fet bandera d'un espanyolisme mercantil sense complexos, com ara Pau Gasol, seria millor que seguissin defensant els colors de tota la vida.
Amb tot, Catalunya, no només com a nou estat d'Europa, sinó com a societat integradora i moderna, haurà de convèncer l'esport (i això inclou els esportistes) que només sumant les forces de tothom això té alguna possibilitat de sortir bé. Que Sabonis fos, sense amagar-se'n, un dels símbols de l'esport i el bàsquet soviètic no va impedir que llavors liderés Lituània als seus primers grans triomfs esportius en l'àmbit internacional. El mateix va passar amb els grans jugadors de bàsquet d'Eslovènia i Croàcia, ídols de l'antiga Iugoslàvia, que van fer el salt a les seves noves seleccions sense escarafalls.
Hi ha altres variables incontrolables, com ara el pes de les grans multinacionals amb seu a Madrid que patrocinen alguns dels esportistes catalans més admirats no només a Catalunya, sinó també a Espanya i la resta del món. El més lògic és que Repsol, per exemple, intenti mantenir la seva quota de mercat a Catalunya posant els mateixos o més diners en el patrocini de pilots del país. Però la visió que hi ha a Madrid de tot el procés es pot definir de moltes maneres menys amb el concepte tradicional de lògica.
I no oblidem tampoc que en les negociacions entre les dues parts, l'etern peix al cove (ara anomenat federalisme o confederalisme) les seleccions poden quedar arraconades definitivament. En les negociacions de Duran i Lleida amb el PP i del PSC amb el PSOE en cap moment es parla del reconeixement internacional de l'esport català. Tinguem-ho en compte.