Ben Johnson va caure dels altars a l'infern un 26 de setembre del 1988. Avui en fa 25 anys. Dos dies abans, el canadenc havia millorat el seu rècord del món en la final dels 100 metres dels Jocs Olímpics de Seül. I ho havia fet derrotant novament Carl Lewis, repetint el que havia passat un any abans en la final del mundial de Roma. El control antidopatge va caçar Ben Johnson, que no només va perdre la medalla d'or i va ser expulsat dels Jocs, sinó que va entrar en una espiral que el va portar a perdre quasi tot el que havia guanyat en la seva carrera.

El món de l'esport va quedar commocionat pel positiu de Ben Johnson. No perquè no hi haguessin sospites –tant pels seus resultats com pel seu aspecte físic–, sinó perquè era una icona mundial i qui més qui menys pensava que no tots els esportistes eren iguals davant el dopatge. El Comitè Olímpic Internacional (COI), la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) i fins i tot el govern canadenc van voler demostrar que s'ho prenien seriosament, i Johnson va pagar la seva culpa i la de molts altres. El govern del Canadà va crear una comissió d'investigació que va acabar amb un judici en què Johnson va confessar que es dopava des del 1981. La IAAF va canviar tota la seva normativa antidopatge i en va adoptar una que semblava feta a la mida del canadenc, que va perdre títols i rècords. Ben Johnson va ser el primer i l'únic atleta durant molt de temps que va reconèixer la seva culpa. Un positiu li feia perdre el que havia guanyat en la prova en què havia estat enxampat. Una confessió feia desaparèixer tota una carrera. Hi havia molts atletes que es dopaven, però que a més fossin idiotes, no. La norma feta a la mida de Ben Johnson no va servir per a gaire res més.

La història ens demostra que el positiu de Ben Johnson no va marcar un abans i un després en la lluita contra el dopatge, tot i que encara avui ens ho vulguin vendre així. Si tots els actors –federacions internacionals, COI, esportistes, fins i tot governs– s'haguessin pres seriosament la lluita contra el dopatge en aquell moment, potser deu anys després no ens hauríem trobat el Cas Festina en el Tour del 1998, que sí que va provocar la convulsió que va portar a la creació de l'Agència Mundial Antidopatge i a l'inici de l'estructura actual de lluita contra el dopatge.

Ben Johnson va donar positiu i va ser sancionat. Ben sancionat. També va ser un cap de turc. El COI i la IAAF van voler demostrar que no els tremolava el pols a l'hora de sancionar una estrella. I ho van fer. El problema és que no van anar més enllà. És clar que el 1988 no hi havia els recursos tecnològics que hi ha ara per enxampar tramposos, però mirant enrere trobem més discursos de complaença –Joan Antoni Samaranch va dir el 1993 que l'esport “estava a punt de guanyar la batalla contra el dopatge”– que accions reals. O també ens enganyaven o tots plegats no eren gaire eficients.