Els Reis són màgics...
De Nadal a Sant Esteve. Aquesta va ser gairebé la durada del rècord de Ben Johnson en els 100 metres llisos (9.79) en els Jocs de Seül, els primers dels quals tinc record visual. Perquè són aquelles imatges de les quals no només recordes el que va passar, sinó el televisor amb marc de fusta en què les vas veure. I l'emplaçament que tenia en aquella mena de cuina, menjador, sala d'estar. És clar, aquell va ser el meu primer ídol esportiu. Ara, la història del que va passar m'ha reafirmat en la meva presa de posició en la dualitat Johnson - Lewis. L'origen més humil del canadenc nascut a Jamaica, la família del qual va haver de marxar del seu lloc d'origen buscant un futur amb millors perspectives. O les seves característiques físiques, més petit i gros, en contrapunt a l'estilitzat noi de casa bona que era Lewis han fet que la meva posició sigui encara més ferma, pel dolent.
No deixa d'encuriosir-me que precisament el mateix dia que es compleixen 25 anys del primer de la llista d'ídols caiguts, se n'hi ha afegeixi un altre. Un dels últims. Deco. Petit, talentós i amb una capacitat de sacrifici al servei del col·lectiu del qual, per mi, va sortir després el millor equip de la història. I entremig, la llista és llarga, amb el guanyador de set Tours de França que des de l'any passat van quedar deserts al capdamunt. Sí, una entrevista en aquest mateix diari que vaig llegir un estiu a la platja va ser una de les fonts de motivació que em van empènyer de manera definitiva cap a la iniciació (tardana) en el món del ciclisme. “Quan vam saber qui són els Reis”, titulava la pàgina que El 9 Esportiu dedicava a l'efemèride del positiu de Johnson aquesta setmana. Encara recordo quan una mestra, alterada perquè tota la classe li demanava qui eren els Reis quan començàvem a decantar-nos per la república, de petits: “Els Reis són màgics...”, va dir. I que consti que estic més net que Horner i que el mal de genolls no em dura només uns mesos.