Tractant-se d'hoquei sobre patins, que el lloc web del mundial d'Angola 2013 que es va acabar dissabte sigui un bunyol no m'estranya, encara que hagi estat el bunyol més gran dels últims anys. Després de construir expressament un pavelló mastodòntic amb capacitat per a més de 12.000 espectadors a Luanda amb tot de colors als seients de la graderia, ja podrien haver guardat un raconet perquè algun professional actualitzés el lloc web com Déu mana. En hoquei, però, tant els aficionats com els periodistes ens esperem sempre el pitjor d'aquests tipus de pàgines en què et foten un rotllo de les virtuts del país i en què trobar informació del campionat en l'àmbit esportiu és tal vegada un esport d'aventura. Les plantilles dels equips, per exemple, no hi són. Estadístiques? Què són les estadístiques? Pel dret: ni acta, ni alineacions, ni minuts dels gols, ni res. Ni el CIRH –els que manen més de l'hoquei–, ni la FIRS –els que manen més de qualsevol disciplina del patinatge– no haurien de permetre aquest genocidi informatiu. La FIRS, en canvi, tot s'ha de dir, ha fet un pas endavant i ha donat per televisió (sense àudio) i a través d'internet, els partits. Els mitjans d'aquí hem fet sort de l'Enric Murillo, l'eficient cap de premsa de la federació espanyola.

M'han sobtat, en canvi, dues coses del campionat. Primer, el noi que neteja la pista de suor quan algun jugador cau a terra. Tot un espectacle que podreu veure via YouTube. Ja és cèlebre en el sector. I després, i al marge de l'anècdota graciosa, m'ha sorprès el canvi de reglamentació quant als empats dels equips en la primera fase. La pròpia idiosincràsia d'aquest esport, amb fortes desigualtats entre les seleccions i gairebé sempre amb les mateixes instal·lades en les semifinals, han provocat en els últims anys golejades salvatges en els mundials i europeus. Els equips grans temien que en cas d'empats a punts al final de la primera fase, el coeficient general –gols a favor menys gols en contra–els deixés per sota d'un rival amb els mateixos punts si els dos implicats empataven també el seu partit. Per això, els petits es feien un tip de carregar fort, per si de cas. Ara, des d'Angola 2013, si dos equips empaten en la fase prèvia juguen una pròrroga i si convé, penals. D'aquesta manera, tret del cas en què tres equips empatin a punts i el quart en discòrdia ho hagi perdut tot, el coeficient de gols no serveix per a res perquè sempre hi ha un average particular. En el grup d'Espanya, per exemple, tant el conjunt de Carles Feriche com el Brasil van resoldre els seus dos compromisos anteriors fins que es van trobar en el tercer partit de la primera fase. Abans, un empat entre tots dos s'hauria resolt amb el coeficient general. Ara, haurien d'haver jugat pròrroga i penals per desfer l'empat.

La mesura, d'entrada antinatural, té un cert fonament i evita algunes golejades i especulacions, però també té contrapartides. Per exemple, Portugal, que curiosament ha dominat els despatxos durant molts anys, va clavar un brutal 2-21 d'aquells que no t'aixeques a Sud-àfrica, sense pietat. Segurament, ells argumentaran que aixecar el peu de l'accelerador és també una falta de respecte al rival. Lícit. I Angola, l'amfitriona, va pagar l'empat amb Xile amb una derrota i posterior eliminació en els penals, una manera molt cruel de quedar fora quan l'empat encara li hauria donat vida. Seria més eficient encara que menys exòtic reduir de setze a dotze o menys el nombre d'equips que juguen el mundial.