Trac­tant-se d'hoquei sobre patins, que el lloc web del mun­dial d'Angola 2013 que es va aca­bar dis­sabte sigui un bunyol no m'estra­nya, encara que hagi estat el bunyol més gran dels últims anys. Després de cons­truir expres­sa­ment un pavelló mas­todòntic amb capa­ci­tat per a més de 12.000 espec­ta­dors a Luanda amb tot de colors als seients de la gra­de­ria, ja podrien haver guar­dat un raco­net perquè algun pro­fes­si­o­nal actu­a­litzés el lloc web com Déu mana. En hoquei, però, tant els afi­ci­o­nats com els peri­o­dis­tes ens espe­rem sem­pre el pit­jor d'aquests tipus de pàgines en què et foten un rot­llo de les vir­tuts del país i en què tro­bar infor­mació del cam­pi­o­nat en l'àmbit espor­tiu és tal vegada un esport d'aven­tura. Les plan­ti­lles dels equips, per exem­ple, no hi són. Estadísti­ques? Què són les estadísti­ques? Pel dret: ni acta, ni ali­ne­a­ci­ons, ni minuts dels gols, ni res. Ni el CIRH –els que manen més de l'hoquei–, ni la FIRS –els que manen més de qual­se­vol dis­ci­plina del pati­natge– no hau­rien de per­me­tre aquest geno­cidi infor­ma­tiu. La FIRS, en canvi, tot s'ha de dir, ha fet un pas enda­vant i ha donat per tele­visió (sense àudio) i a través d'inter­net, els par­tits. Els mit­jans d'aquí hem fet sort de l'Enric Muri­llo, l'efi­ci­ent cap de premsa de la fede­ració espa­nyola.

M'han sob­tat, en canvi, dues coses del cam­pi­o­nat. Pri­mer, el noi que neteja la pista de suor quan algun juga­dor cau a terra. Tot un espec­ta­cle que podreu veure via You­Tube. Ja és cèlebre en el sec­tor. I després, i al marge de l'anècdota gra­ci­osa, m'ha sorprès el canvi de regla­men­tació quant als empats dels equips en la pri­mera fase. La pròpia idi­o­sincràsia d'aquest esport, amb for­tes desi­gual­tats entre les selec­ci­ons i gai­rebé sem­pre amb les matei­xes ins­tal·lades en les semi­fi­nals, han pro­vo­cat en els últims anys gole­ja­des sal­vat­ges en els mun­di­als i euro­peus. Els equips grans temien que en cas d'empats a punts al final de la pri­mera fase, el coe­fi­ci­ent gene­ral –gols a favor menys gols en con­tra–els deixés per sota d'un rival amb els matei­xos punts si els dos impli­cats empa­ta­ven també el seu par­tit. Per això, els petits es feien un tip de car­re­gar fort, per si de cas. Ara, des d'Angola 2013, si dos equips empa­ten en la fase prèvia juguen una pròrroga i si convé, penals. D'aquesta manera, tret del cas en què tres equips empa­tin a punts i el quart en discòrdia ho hagi per­dut tot, el coe­fi­ci­ent de gols no ser­veix per a res perquè sem­pre hi ha un ave­rage par­ti­cu­lar. En el grup d'Espa­nya, per exem­ple, tant el con­junt de Car­les Feriche com el Bra­sil van resol­dre els seus dos com­pro­mi­sos ante­ri­ors fins que es van tro­bar en el ter­cer par­tit de la pri­mera fase. Abans, un empat entre tots dos s'hau­ria resolt amb el coe­fi­ci­ent gene­ral. Ara, hau­rien d'haver jugat pròrroga i penals per des­fer l'empat.

La mesura, d'entrada anti­na­tu­ral, té un cert fona­ment i evita algu­nes gole­ja­des i espe­cu­la­ci­ons, però també té con­tra­par­ti­des. Per exem­ple, Por­tu­gal, que curi­o­sa­ment ha domi­nat els des­pat­xos durant molts anys, va cla­var un bru­tal 2-21 d'aquells que no t'aixe­ques a Sud-àfrica, sense pie­tat. Segu­ra­ment, ells argu­men­ta­ran que aixe­car el peu de l'acce­le­ra­dor és també una falta de res­pecte al rival. Lícit. I Angola, l'amfi­tri­ona, va pagar l'empat amb Xile amb una der­rota i poste­rior eli­mi­nació en els penals, una manera molt cruel de que­dar fora quan l'empat encara li hau­ria donat vida. Seria més efi­ci­ent encara que menys exòtic reduir de setze a dotze o menys el nom­bre d'equips que juguen el mun­dial.