Expliquen que la història té uns senders que, a força de ser trepitjats i recorreguts, agafen profunditat i fondària. Viaranys que deixen petja. Per molt que les tombarelles del temps els facin físicament invisibles, la manifestació d'aquell viarany, la seva càrrega de significat, torna a sortir. Tard o d'hora. M'ho explicava l'historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona, per parlar de la Guerra de Successió: un enfrontament entre models d'estat, un de protodemocràtic (estats austriacistes on s'alinea Catalunya) i un altre d'absolutista (monarquia borbònica, França i Castella). Allà es manifesta un anhel de llibertat que ha anat fent irrupcions a la superfície en els tres segles posteriors. Fins avui.

De vegades, les connexions que estableix el cervell són curioses. Potser hi fa l'impacte de com és representat l'exèrcit borbònic (blanc) i l'austriacista (blau i vermell). Però en qualsevol cas, en veure les imatges del penal regalat al Madrid en el partit contra l'Elx em torna al cap aquest concepte historiogràfic: les dècades de dictadura franquista van anar marcant un viarany en la història, un solc profund que en general passa desapercebut, però que en el moment més impensat esclata com un guèiser guillat. Et volià! Un penal esperpèntic en el minut 94 dóna el triomf al Madrid. Aquell viarany de favoritismes no havia quedat desactivat i encara pul·lulava pel context compartit. Així passa que l'energia negativa d'aquell solc en la història encara és capaç de posar-se sobre un àrbitre de per si tumultuós i fer-li aixecar el braç impetuosament, xiulet propulsat a ple pulmó, per indicar un penal que té, certament, un aire d'un altre temps. La portada d'EL 9 ho deia bé: “Temps de silenci” i en blanc i negre. També és cert que els viaranys de la història són d'allò més diversos, i servirien per explicar com el peix gran es menja el petit, com a l'Atlético li ha costat catorze anys tornar a guanyar en lliga el Madrid i moltes altres coses.

Si la dictadura franquista va imposar uns viaranys en una determinada direcció, també en va esborrar molts d'altres. I el pitjor és que el rastre d'alguns resulta avui difícil d'identificar. Penso en la diversitat esportiva que hi havia a Catalunya abans de la dictadura i en el descomunal arrasament que es produeix després i que, lligat a la utilització propagandística, deixa el futbol com l'únic centre de tot. La resta, quasi desert. L'arrasament de diversitat esportiva ho és, també, de cultura i identitat col·lectiva i social. Irlanda, per posar un exemple de tot el contrari, està carregat de camps verds on practiquen rugbi, criquet, hurling, futbol gaèlic, futbol...Fa enveja palpar la normalitat i popularitat d'aquesta varietat i riquesa d'esports en parcs públics o campus universitaris. Hi ha un contrast abismal entre aquell verd multiusos i el nostre blanc i negre monòton capaç d'aparèixer quan menys se l'espera.