Blanc i negre

Expli­quen que la història té uns sen­ders que, a força de ser tre­pit­jats i recor­re­guts, aga­fen pro­fun­di­tat i fondària. Via­ranys que dei­xen petja. Per molt que les tom­ba­re­lles del temps els facin física­ment invi­si­bles, la mani­fes­tació d'aquell via­rany, la seva càrrega de sig­ni­fi­cat, torna a sor­tir. Tard o d'hora. M'ho expli­cava l'his­to­ri­a­dor Fran­cesc Xavier Hernàndez Car­dona, per par­lar de la Guerra de Suc­cessió: un enfron­ta­ment entre models d'estat, un de pro­to­de­mocràtic (estats aus­tri­a­cis­tes on s'ali­nea Cata­lu­nya) i un altre d'abso­lu­tista (monar­quia borbònica, França i Cas­te­lla). Allà es mani­festa un anhel de lli­ber­tat que ha anat fent irrup­ci­ons a la superfície en els tres segles poste­ri­ors. Fins avui.

De vega­des, les con­ne­xi­ons que esta­bleix el cer­vell són curi­o­ses. Pot­ser hi fa l'impacte de com és repre­sen­tat l'exèrcit borbònic (blanc) i l'aus­tri­a­cista (blau i ver­mell). Però en qual­se­vol cas, en veure les imat­ges del penal rega­lat al Madrid en el par­tit con­tra l'Elx em torna al cap aquest con­cepte his­to­ri­ogràfic: les dècades de dic­ta­dura fran­quista van anar mar­cant un via­rany en la història, un solc pro­fund que en gene­ral passa des­a­per­ce­but, però que en el moment més impen­sat esclata com un guèiser gui­llat. Et volià! Un penal esperpèntic en el minut 94 dóna el tri­omf al Madrid. Aquell via­rany de favo­ri­tis­mes no havia que­dat desac­ti­vat i encara pul·lulava pel con­text com­par­tit. Així passa que l'ener­gia nega­tiva d'aquell solc en la història encara és capaç de posar-se sobre un àrbi­tre de per si tumultuós i fer-li aixe­car el braç impe­tu­o­sa­ment, xiu­let pro­pul­sat a ple pulmó, per indi­car un penal que té, cer­ta­ment, un aire d'un altre temps. La por­tada d'EL 9 ho deia bé: “Temps de silenci” i en blanc i negre. També és cert que els via­ranys de la història són d'allò més diver­sos, i ser­vi­rien per expli­car com el peix gran es menja el petit, com a l'Atlético li ha cos­tat catorze anys tor­nar a gua­nyar en lliga el Madrid i mol­tes altres coses.

Si la dic­ta­dura fran­quista va impo­sar uns via­ranys en una deter­mi­nada direcció, també en va esbor­rar molts d'altres. I el pit­jor és que el ras­tre d'alguns resulta avui difícil d'iden­ti­fi­car. Penso en la diver­si­tat espor­tiva que hi havia a Cata­lu­nya abans de la dic­ta­dura i en el des­co­mu­nal arra­sa­ment que es pro­du­eix després i que, lli­gat a la uti­lit­zació pro­pa­gandística, deixa el fut­bol com l'únic cen­tre de tot. La resta, quasi desert. L'arra­sa­ment de diver­si­tat espor­tiva ho és, també, de cul­tura i iden­ti­tat col·lec­tiva i social. Irlanda, per posar un exem­ple de tot el con­trari, està car­re­gat de camps verds on prac­ti­quen rugbi, cri­quet, hur­ling, fut­bol gaèlic, fut­bol...Fa enveja pal­par la nor­ma­li­tat i popu­la­ri­tat d'aquesta vari­e­tat i riquesa d'esports en parcs públics o cam­pus uni­ver­si­ta­ris. Hi ha un con­trast abis­mal entre aquell verd mul­tiu­sos i el nos­tre blanc i negre monòton capaç d'aparèixer quan menys se l'espera.