Per molts grapats de dòlars
el mèrit d'accedir
a la fase final del mundial, en taca també el prestigi
Els campionats continentals de l'estiu han deixat una patata calenta a la seu de la FIBA. Moltes seleccions de pes (esportiu, però també algunes estratègic des del vessant econòmic) s'han quedat fora del mundial del 2014 a Espanya. Excessives perquè l'organisme pugui pal·liar-ho a través del mecanisme corrector que pot aplicar, les wild cards. Faci el que faci, reparteixi les quatre invitacions d'una manera o d'una l'altra, algú se'n quedarà fora. Aquest cop, no podrà acontentar tothom.
Indissimuladament, ha optat per posar-les a subhasta. Ho va disfressar en un comunicat la setmana passada, fent servir una frase eufemística, referint-se a “aportacions a la seva fundació”. Però és clar que se les endurà el que pagui més. La demanda és alta i hi ha federacions –la italiana o la turca, per exemple, ja ho han admès públicament– que estan disposades a lluitar fort per ser en la competició. Segons el rotatiu USA Today, el preu fixat per cada wild card vorejaria el mig milió d'euros, xifra a la qual s'hi haurien d'afegir extres per seduir tots els membres del màxim organisme mundial del bàsquet. Un negoci, vaja. En aquesta tessitura, països com la Xina i el seu mercat de 1.300 milions d'habitants, Turquia i Rússia parteixen amb un lleuger avantatge per la seva capacitat econòmica. De fet, els russos, juntament amb Alemanya, Lituània i el Líban, van ser els invitats fa quatre anys, en l'últim mundial, el primer en què les wild cards es van repartir a partir dels criteris mercantilistes.
Segurament peco d'il·lús, però hi hauria una altra via per assignar les quatre vacants i potser també reportaria ingressos a la FIBA. Es tractaria d'organitzar una qualifying round, una repesca amb una dotzena d'aspirants en una seu fixa –en el cas que ens ocupa, es podria fer a Barcelona o Madrid– i unes setmanes abans de la fase final. O hi hauria una manera més atractiva de començar a generar interès de cara al mundial? Que com se seleccionen els aspirants? Senzill. S'agafa el rànquing de la FIBA i es proposa a les dotze seleccions més ben classificades sense el bitllet. Si alguna declina competir, es delega la invitació a una altra. Per exemple, de les deu primeres en l'actualitat, quatre ara no jugarien el torneig: Grècia (5è), Rússia (6è), Turquia (7è) i el Brasil (10è). Algú creu que veure aquestes seleccions –i s'hi podria afegir Alemanya, Itàlia, la Xina, el Canadà o Tunísia– jugant partits a cara o creu per entrar en el quadre del mundial no seria atractiu per a l'espectador, els patrocinadors i les televisions? No en tinc cap dubte –els Jocs Olímpics fan una cosa similar– i, a més la resolució seria molt més salomònica que no pas ara, en què, si una federació no té ni euros, és igual el nivell competitiu del seu equip nacional. A més, a la FIBA aquest sistema li estalviaria molts maldecaps. I és que, des que es reparteixen les wild cards, el 2006, hi ha hagut sempre tres de les quatre invitacions per a equips europeus pel seu elevat nivell, consolidat els últims anys. Si ara es fes el mateix, això implicaria, per exemple, deixar fora el Brasil, organitzador dels propers Jocs Olímpics, o la Xina. I, políticament i estratègicament, veig impossible que això pugui passar.
La designació d'invitacions, a banda de desvirtuar el mèrit d'accedir a la fase final del mundial, en taca el prestigi. Es pot donar la circumstància que una selecció de nivell esportiu, econòmic i mediàtic es pugui permetre el luxe de tirar a la brossa un europeu –l'exemple més clar seria ara Rússia, amb moltes absències, i no totes per lesió– sense descartar les possibilitats de trobar l'escletxa per ser en la cita. I en un mundial, hi ha d'haver els millors del moment, no els que acrediten el millor currículum. És clar que a la FIBA –i no és l'únic organisme– l'enceguen els diners. Només cal recordar què va haver de fer la FEB per guanyar-se l'organització del mundial al davant d'Itàlia.