Després de prendre la distància exigible per valorar una situació amb garanties, discerneixo amb més clarividència que el debat sobre el joc del Barça va ser una artificialitat generada per un grupuscle incapaç de palpar el sentir majoritari dels aficionats. No ho entenc. Em nego a acceptar que el periodisme esportiu jutjava seriosament la labor de Martino, i prefereixo creure a les palpentes que la van usar per assotar el posat falsari de Rosell. Si és així, tenim una premsa que parla sabent-se necessitada dels favors de la presidència, i com que prefereixo el maquiavel·lisme a la inoperància, em quedaria relativament tranquil tot i saber que festejo amb una certa amoralitat. Si no, rectificaré la certesa demagògica que parla de l'obligatorietat d'omplir hores de ràdio, i a falta de polèmica, ens llepem unes nafres que tan sols són visibles pels nostres propis traumes. I és en aquesta diatriba que em sobrevé el dubte de per què ens prenem massa seriosament el que Camus definia com la més essencial de les coses menys importants, i si no, mireu com la premsa de Madrid encén la foguera per sacrificar eròticament el pacificador.

Per això, sent espectador d'aquestes actituds viscerals en què m'incloc, em plantejo si el que fem no és res més que foragitar els nostres traumes i, per tant, convertim qualsevol discussió supèrflua en un debat essencial per alleugerir les nostres frustracions predilectes. I és que en el meu cas, quan al jardí de casa meva començo a fer tocs i m'invento algun gest tècnic per meravellar el meu fill, penso que si hagués tingut una preparació física correcta i una mica de sort, també hauria pogut disposar de minuts en aquells partits en què es precisa de brega a la medul·lar. I en aquest instant de depressió que critico sense fonament el polo verd de Martino, acabo actuant com certa premsa: el que dic de l'argentí no ho penso, però és la manera que algú em faci cas, i sobretot, de pensar que si no sóc jo el que estic allà, és perquè mai he estat prou valorat. Si senyor, amb tu i amb mi a la banqueta guanyaríem a Vallecas i faríem els gols com si res. No en tingueu cap dubte.