Si era seriosament, és preocupant

Després de pren­dre la distància exi­gi­ble per valo­rar una situ­ació amb garan­ties, dis­cer­neixo amb més cla­ri­vidència que el debat sobre el joc del Barça va ser una arti­fi­ci­a­li­tat gene­rada per un gru­pus­cle incapaç de pal­par el sen­tir majo­ri­tari dels afi­ci­o­nats. No ho entenc. Em nego a accep­tar que el peri­o­disme espor­tiu jut­java seri­o­sa­ment la labor de Mar­tino, i pre­fe­reixo creure a les pal­pen­tes que la van usar per asso­tar el posat fal­sari de Rosell. Si és així, tenim una premsa que parla sabent-se neces­si­tada dels favors de la pre­sidència, i com que pre­fe­reixo el maquia­vel·lisme a la ino­perància, em que­da­ria rela­ti­va­ment tran­quil tot i saber que fes­tejo amb una certa amo­ra­li­tat. Si no, rec­ti­fi­caré la cer­tesa demagògica que parla de l'obli­ga­to­ri­e­tat d'omplir hores de ràdio, i a falta de polèmica, ens lle­pem unes nafres que tan sols són visi­bles pels nos­tres pro­pis trau­mes. I és en aquesta dia­triba que em sobrevé el dubte de per què ens pre­nem massa seri­o­sa­ment el que Camus defi­nia com la més essen­cial de les coses menys impor­tants, i si no, mireu com la premsa de Madrid encén la foguera per sacri­fi­car eròtica­ment el paci­fi­ca­dor.

Per això, sent espec­ta­dor d'aques­tes acti­tuds vis­ce­rals en què m'incloc, em plan­tejo si el que fem no és res més que fora­gi­tar els nos­tres trau­mes i, per tant, con­ver­tim qual­se­vol dis­cussió supèrflua en un debat essen­cial per alleu­ge­rir les nos­tres frus­tra­ci­ons pre­di­lec­tes. I és que en el meu cas, quan al jardí de casa meva començo a fer tocs i m'invento algun gest tècnic per mera­ve­llar el meu fill, penso que si hagués tin­gut una pre­pa­ració física cor­recta i una mica de sort, també hau­ria pogut dis­po­sar de minuts en aquells par­tits en què es pre­cisa de brega a la medul·lar. I en aquest ins­tant de depressió que cri­tico sense fona­ment el polo verd de Mar­tino, acabo actu­ant com certa premsa: el que dic de l'argentí no ho penso, però és la manera que algú em faci cas, i sobre­tot, de pen­sar que si no sóc jo el que estic allà, és perquè mai he estat prou valo­rat. Si senyor, amb tu i amb mi a la ban­queta gua­nyaríem a Valle­cas i faríem els gols com si res. No en tin­gueu cap dubte.